Que aquesta era la part més dura, prou que ho sabies abans de separar-te. Però pensaves que el temps ho cura tot i que a mesura que avancessin les setmanes no et costaria tant haver de dir adéu als pirulos amb el braç –i amb un somriure forçat que emmascara tota la pena del món– mentre s'allunya carrer amunt el Peugeot 5008 negre que vàreu comprar quan estaves embarassada de la Valèria i que ara és només d'ell.
De manera inconscient, o no, l'estona de l'intercanvi s'acaba allargant: que si aquestes són les disfresses del festival i vigila que són fetes amb foamy de purpurina i la bossa hauria de quedar en aquesta posició perquè no s'arruguin o es malmetin; que si el dilluns té un control ell però ja l'hem repassat; que si el dimarts a l'excursió ella ha de dur gorra i xandall, i que si tot el que se t'acut. La qüestió és no acabar mai de dir adéu del tot. I ara un petó, i encara un altre, i l'abraçada a tots dos, i un «porteu-vos bé» que no saps ni per què dius.
Fent un càlcul estimat, han passat vora dos-cents cinquanta diumenges –que és el dia acordat perquè vagin amb son pare, que treballa els caps de setmana i els recull quan surt de la ràdio a la tarda– però continues pujant l'ascensor empassant-te les llàgrimes i els mocs, no fos cas que trobessis una veïna indiscreta i a sobre et preguntés què et passa.
Que jugues amb avantatge, perquè de les sets nits en passen quatre a casa teva, no és un consol. Com tampoc ho és saber que sempre són amb tu els caps de setmana, quan hi ha més possibilitats de tenir atacs de riure, de fer totes les bogeries del món i de poder, fins i tot, avorrir-se fora dels horaris apressats del dia a dia. Tant hi fa, esperes el dimecres amb delit i quan arriba el diumenge sempre s'ha fet massa curt.
És que se't fa estrany. Sí, sobretot estrany, antinatural. Perquè tu et sents mare les vint-i-quatre hores del dia i tots els dies de l'any i, per més que tens la sort immensa que el pare de les criatures et coneix bé i t'envia fotografies i vídeos sovint perquè no t'enyoris tant, tens la maleïda sensació que t'estàs perdent part de la vida dels teus fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada