VIURE SENSE ELLA

Dius que amb el temps has après a viure sense ella. No t'ho creus ni tu. No en saps. No del tot. No com abans. I, per més que intentis omplir de flors i violes i romaní el buit que va deixar, saps que amb ella va morir una part de tu que no tornarà.

Sembla que el forat que et travessa pel mig ha vingut per quedar-se i, cada vegada que li escrius, per més que passi el temps, necessites fer-ho amb un parell de kleenex a la mà per anar eixugant-te la cara i assecant el portàtil. I t'esforces a recordar l'atac de riure d'aquell dia al Zagüán després que una dona estrafolària entrés preguntant si hi havia rellotges "de pajaritu", referint-se als de cucut. O penses en qualsevol dels moments de cafè amb llet i dònut al Pedro. Ara els dònuts ja no valen res.

I, entre record i record, somrius i plores i t'emprenyes una mica més amb la vida per haver-te-la pres de cop, a traïció i sense avisar, un dijous de fa dotze anys. I quan van mal dades la necessites com mai, però si vols celebrar alguna cosa et fa més falta encara. I truques a l'àvia i fas el cor fort, perquè ella el té esmicolat, però en l'últim adéu la veu trencada et delata. Perquè no en saps, de viure sense ella. No del tot. No com abans.