Te'ls mires i penses que no poden ser més bonics. De vegades no pots resistir-t'hi i els ho dius. Ells somriuen i fan cara de "quesímamaquesí".
El de mare és l'únic ofici que s'exerceix de bon grat a temps complert i sense rebre cap remuneració econòmica. I tu saps que no és casual, que això no passa perquè sí, sinó pel fil.
Tens la teoria que hi ha un fil invisible que uneix els cors de les mares amb els dels seus fills i les seves filles. Per això ets capaç de passar infinites nits en vetlla i ho fas amb il·lusió, i per això quan un dels dos cau i es fa mal la ferida t'escou sobretot a tu. D'aquí ve aquest instint de protecció, molt més animal que no pas humà, i això també explica que treguis mocs i rentis culs durant dos o tres anys amb una esportivitat que ni t'hauries imaginat que existia.
Treballes incansablement en el desenvolupament d'una paciència d'última generació a prova de rebequeries que funciona la mar de bé i per molt que et facin enfadar acabes sempre abraçant-los fort. Els veus més macos que totes les coses i et semblen simpàtics com ells sols. Els defenses davant dels que s'entesten a dir que són complicats perquè, per més descreguts i poc donats a fer petons que siguin, són els teus pirulos i des que van néixer no sents cap amor més gran.
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
i això dura eternament, fins i tot quan són adolescents insoportables, o joves adults desconcertats: per més cares que tingui el seu calidoscopi, sempre hi ha una cara per on els hi veus les ferides que volen amagar i t'ho has de fer venir be per fer-los una abraçada fent veure que és perquè si. Un fil Duracel, que dura i dura
ResponEliminaI és meravellós, oi? Quan tens un fill o una filla, o els que siguin, et canvia la percepció del món. De fet, trobo que canvies tota tu, a millor.
Elimina