Érem tan diferents, malgrat ser bessones, que difícilment ens posàvem d’acord en res. Tu eres casolana i jo em delia per sortir al carrer. A mi m'encantaven les festes, i ballar i cantar, però tu eres molt més discreta. Tenies el títol de llesta, jo el de simpàtica. Jo era una cabreta boja i tu acumulaves la vergonya de totes dues: «Pati, si us plau, pots deixar de fer piruetes? Estem al carrer i la gent ens mira», em deies.
No sabia jugar sola i t'anava al darrera per pentinar-te, disfressar-te o maquillar-te. Pretenia enredar-te sense èxit perquè m'ajudessis a muntar una coreografia que havia de ser brutal. El límit el posaves quan em donava per cantar-te a crits –amb el meu anglès macarrònic i una entonació fatal– el Never gonna give you up de Rick Astley o el Nada cambiará mi amor por ti de Glenn Medeiros. Aleshores, directament, m’engegaves a la merda.
Ara que hi penso, tu tenies una paciència immensa i jo era molt melodramàtica: «No vols estar amb mi, no vols baixar a la plaça, no et puc fer ni un miserable playback. Ets la pitjor germana del món». Aleshores la mama replicava: «Ningú, mai, t'estimarà com t'estima l'Anna».
En realitat, no ho vaig dubtar ni un sol segon. I, tot i que ens barallàvem dia sí i dia també, mai vam permetre que ningú de fora trepitgés l'altra, perquè la premissa del «només jo puc dir-te tonta» anava a missa.
Fa gairebé 40 anys que anem juntes per la vida i m'adono que sempre –un sempre en majúscules, incondicional i absolut com ell sol– m'has fet costat. Els nostres universos han deixat de ser paral·lels i han trobat punts en comú. El pas del temps ens ha calibrat. Jo ja no estic tan tronada i tu fa temps que et vas desmelenar. Ja no et guanyo en simpatia i m'he anat fent més racional. Tu ja no em necessites perquè t'acompanyi a comprar el pa i jo no et suplico que em facis el resum del llibre que a l'escola ens han manat llegir durant la Setmana Santa i que jo he estat incapaç d'acabar.
Ara sortim a sopar i arreglem el món a mitges, tu fas un anàlisi des de les ciències pures i jo hi poso el toc poètic. Hi ha secrets que només tu em pots guardar i misèries que tan sols t'he confessat a tu. Ja no sabria prendre cap decisió sense consultar-te-la abans perquè, en el fons, sento que soc el que soc gràcies a tu i cada dia estic més convençuda que vam néixer alhora perquè ens havíem de complementar i perquè, de no ser així, potser no hauria aixecat el cap després d'algun dels pals que ens ha tocat viure.
Senzillament preciós!
ResponElimina