divendres, 3 de març de 2017

I ENS ENGEGARÍEM A LA MERDA

L’1 de setembre del 2005 m’arribava per telèfon la pitjor notícia del món. I, en els dies posteriors, una col·lecció de paraules de consol que, gairebé dotze anys després, trobo que no tenen cap sentit. Que com a mínim ella no ha patit gens, que per sort ja no ets una nena, que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí i d'altres frases que tots diem amb la millor intenció del món però que, entre tu i jo, ni alleugen el dolor ni apaivaguen la ràbia.

Que ella no va patir? Voldria creure que és cert, m’agradaria pensar que és així, però això no ho sabrem mai. Que per sort jo ja era gran? Hi ha alguna edat en què la mare ja no et faci falta? I –aquesta m’encanta– que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí.

Doncs necessito de tot, i cada vegada més coses. Necessito consell sobre si vendre o no el pis; necessito saber si em convé dir que sí a una oferta de feina; necessito que em pari els peus quan estic a punt d'espifiar-la i que em convidi a comptar fins a deu quan m’enfado; necessito poder-li trucar plorant una nit i que m’esbronqui per fleuma, i necessito un copet a l’esquena en un cafè improvisat. Però ho vull de la mare. Perquè ningú, per més bones intencions que tingui, sabria fer-ho com ella.

Enguany n’hauria fet 65 i s’hauria pogut jubilar. Ves quina cosa, oi? Podria demanar-li que es quedés amb els pirulos quan estan malalts o convidar-la a dinar entre setmana. Podríem fer una escapada llampec, les dues soles, com aquella vegada a Tunísia. Li regalaria el seu anhelat safari per l’Àfrica i també el creuer pel Nil. Li preguntaria si la Valèria és tan presumida com ho era jo. Segur que em diria que l'Hèctor, de cara, és pastat a mi. I em recordaria com de pesada era jo de petita, i riuríem. I ens enfadaríem. I ens engegaríem a la merda i després li trucaria i li diria que no sé estar de morros amb ella. I riuríem.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada