diumenge, 11 d’agost de 2013

LLEI DE VIDA

L'altre dia, passejant per Barcelona, vaig passar per davant del pis que vaig llogar quan em vaig independitzar. El meu "cutxitril", com l'anomenava jo.
Estava situat al casc antic de la ciutat, en un carreró petit, estret i deixat, gairebé sense llum. La finca no tenia ascensor, ni intèrfon, era d'aquelles escales velles en què per obrir la porta del portal has d'estirar d'una corda.
Era força "cutre" i molt menut, la veritat, però era el meu piset, el meu espai, la meva nova vida, el començament del meu camí en solitari. I jo era molt jove, però sabia bé el que significava treballar per tirar endavant una casa perquè el meu primer sou el vaig guanyar amb 15 anys.
Recordo amb exactitud els nervis d'aquells dies, el lloc on vaig signar el contracte de lloguer, la il·lusió que em feia aquell gran canvi, la por que no podia evitar sentir, aquella mudança feta en ciclomotor d'una punta a l'altra de la ciutat...
També recordo la tristor als ulls de la meva mare. Aleshores no ho vaig comprendre. No entenia per què la mare no compartia la meva eufòria, per què no estava emocionada com jo?
És curiós com sovint has de passar en primera persona per segons quines experiències per a poder comprendre-les, oi?
Ara sóc jo la mare i ho entenc perfectament. No cal que ningú m'ho expliqui.
La meva mare estava contenta per mi, naturalment que ho estava! Tanmateix, això no devia estalviar-li un enorme nus a la gola el dia que em va veure marxar de casa carregada amb les últimes coses. I malgrat els meus encara són menuts, no vull ni imaginar-me el moment en què decideixin enlairar el vol en solitari.
És llei de vida, però no per això em serà menys dolorós.
Ja cal que, mentre es deixin, els petonegi i els mimi tot el que pugui i més!
:-)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada