LA TEORIA DEL PAPER REBREGAT

Quan som petits, tenim la capacitat de passar del plor més amarg a la rialla més festiva en menys d'un instant.
El motiu que ha provocat les llàgrimes no és gens important, perquè de seguida passa a un segon terme. Som com el tio caliu: que plora i es riu.

En canvi, amb l'adolescència, la truita gira cent vuitanta graus. La pubertat ens fa percebre qualsevol petit obstacle com un daltabaix insalvable. Ens bloquegem amb facilitat, tendim a portar-ho tot a l'extrem, a caure en un abisme i no ser capaços de reflotar, de mirar el problema amb perspectiva i relativitzar les coses.

En cap d'aquests dos casos no es pot aplicar la teoria del paper arrugat, segons la qual, quan has rebregat un paper, per més que intentis allisar-lo, quedarà marcat per sempre més.
En el cas dels nens perquè sembla talment que facin màgia, que siguin capaços d'esborrar qualsevol rastre d'un enuig que, un cop passat, queda definitivament soterrat.
I, pel que fa als adolescents, perquè porten la teoria tan a l'extrem que perden la raó. Pensem en una dicussió, per exemple: quan una adolescent s'enfada amb la "seva millor amiga", aquesta baralla es pot eternitzar. Són capaces de deixar-se de parlar durant setmanes i anar fent més i més gran la pilota. Estic segura que al final ni tant sols recorden el motiu de la discòrida, estic convençuda que en la majoria dels casos no és, ni de lluny, un motiu que justifiqui la dimensió que pot arribar a prendre el disgust de totes dues.

La teoria del paper arrugat serviria, doncs, per als casos intermitjos.
Quan ens fan mal, amb el temps, la ferida es cura, deixem de plorar i tornem a somriure però sovint la cicatriu roman. Vital i optimista com sóc, m'encantaria poder dir que no és així, que som capaços de passar pàgina sense més, de decidir continuar el camí sense retrets ni rancúnies, però m'adono que no sempre així.
 
I, sabeu què? Que és normal que així sigui, que fins i tot és saludable, que està bé no fer invisible del tot un conflicte, no fer-lo desaprarèixer sense més, però només amb un objectiu: aprendre´n quelcom, extreure'n alguna doctrina per evitar que torni a succeir. Ben mirat, l'art de la papiroflèxia neix, precisament, d'arrugar un paper, oi?

De vida només n'hi ha una i cada dia que passa és irrecuperable.
Quedar-se encallat en el dolor i donar-hi voltes i més voltes, quan tenim motius de sobres per ser feliços, només ens fa mal.

LA CALMA DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Empipar-se no sempre és agradable, però és inherent en l'ésser humà, i m'atreviria a dir que és saludable.
Tots en enfadem, i qui digui que no, menteix.
Sovint les enrabiades són absurdes o fútils i, per bé que alguna vegada l'enuig és justificat i raonable, en ocasions, ni tant sols recordem el motiu del disgust, però sí la persona que ens l'ha provocat (o tampoc).
La còlera pot tenir, doncs, naturaleses, causes i raons del tot diverses, però hi ha una cosa que és comuna a totes les enrabiades: el seu caràcter efímer.

  

Afortunadament, ens empipem i després ens reconcil·liem. Ens defraudem però ens demanem perdó. Ens escridassem i després ens xiuxiuegem alguna paraula bonica a l'orella. Alguns tenim més facilitat que d'altres però, normalment, tots acabem perdonant i essent perdonats. És una qüestió de supervivència... Sinó seria insuportable!
Jo no sóc gens rancuniosa i no m'agraden les persones que ho són. Trobo que el ressentiment és un dels sentiments més tòxics que existeixen. D'una banda, perquè genera angoixa i maritiri tant al subjecte com a l'objecte d'aquesta rancúnia. I, de l'altra, perquè impedeix la reconciliació, que és, sense cap mena de dubte, el millor d'enfadar-se.
Les reconciliacions justifiquen qualsevol discussió, per dura que hagi estat, per insalvable que pugui semblar a priori, especialment quan es tracta d'una parella d'enamorats. Perquè d'una baralla resolta amb èxit, sempre se'n surt reforçat.
Ja sabeu de què us parlo... ¿Qui no recorda amb tendresa la passió d'aquell petó que va fer tornar la calma a casa després d'una tempesta que semblava indefugible?