divendres, 15 de febrer de 2013

LES DUES CARES DE LA CRISI

No em cansaré de repetir que fins i tot de la circumstància més adversa podem extraure’n quelcom positiu. La crisi que d’un temps ençà  fa estralls en l’economia de tots els ciutadans (o gairebé tots…) ens ha obligat a reinventar-nos.
Primer va tocar prescindir de luxes com escapar-se de tant en tant un cap de setmana a la Cerdanya i anar a sopar al nostre restaurant preferit un parell de vegades al mes.
Després, en veure que no era suficient, vàrem haver de deixar de banda aquelles classes de ball que fèiem els dijous o aquella visita al fisioterapeuta que ens deixava com nous.
Però necessitàvem reduir més la despesa global de la llar. Ara ja tocava deixar de consumir certs productes que no fossin de primera necessitat: s’havia acabat tenir exquisideses com ara un formatge provolone a punt per fondre, una bona ampolla de vi per les ocasions especials o aquella xocolata negra amb ametlles que tan a gust engolies per endolcir la jornada. S’havia acabat anar al teatre, comprar-te un llibre al mes i algunes entrades per als concerts més esperats.
Aviat va arribar la necessitat de tirar de "marca blanca" al supermercat. Calia provar tots els productes "genèrics" per veure quins eren prou bons com per fer el canvi i, així mateix, estar al cas de totes les ofertes dels principals establiments de la vora de casa per decidir a quin d’ells fèiem la compra d’aquella setmana.
A més, hem après a tenir molta cura d'apagar els llums d'habitacions buides, a no posar la calefacció si no és estrictament necessari, a controlar la despesa d’aigua, a no abusar de l’ús del telèfon, i una infinitat de coses més que abans potser no teníem tan en compte.
És cert, doncs, mirat en perspectiva, que aquesta crisi ha aguditzat el nostre enginy i, fins i tot, ens ha demostrat que tenim moltes més habilitats de les que pensàvem. Per posar un exemple, abans, si tenia un pantaló per fer les vores el duia a la costurera, ara me la cuso jo i, de tanta pràctica que tinc, començo a semblar una professional. El mateix succeeix amb qüestions més estètiques, ¿qui necessita una estilista o una esteticista si tu mateixa pots aplicar-te un tint, tallar-li els cabells als petits de la casa o fer-te la depilació?
No em negareu que tot aquest exercici, si més no, ens ha fet ser molt més conscients de fins a quin punt podem estrènyer-nos el cinturó quan ens pensem que ja no és possible estalviar més.
No obstant, i per molt optimista que sigui, no cal ser gaire intel·ligent per arribar a la conclusió que totes les despeses que jo he deixat de fer es tradueixen directament en un consum que mai es produirà: una costurera que no cobrarà la vora dels pantalons, una empresa de xocolates que ja no em té per clienta, una professora de dansa que perd alumnes, una perruquera que ja no talla els cabells als nens, un celler que redueix les vendes dels seus vins a marxes forçades o un restaurant que plega perquè el negoci no es rendible.


Si bé és cert que ara sóc molt més conscient del meu consum i de les despeses que faig, no puc evitar pensar que l'economia global s'enfonsa més i més cada dia, i que jo no puc fer absolutament res per remuntar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada