En un text, les paraules poden amuntegar-se una darrere
l'altre o deixar-se caure subtilment i ballar al compàs. Poden
confegir una melodia enèrgica, com la Simfonia
número 5 de Bethoveen, o tan embriagadora com la Nuvole Bianche d’Einaudi. Però
també es poden trepitjar les unes a les altres i barallar-se tan fort que el
paper s'acabi estripant, tot depèn del mestre de cerimònies.
Una cosa que he constatat en el decurs dels anys és que pots
conèixer les persones a partir dels seus textos. Pots odiar un home pel que
escriu o pots arribar a estimar-lo, no tant pel què sinó pel com. Això no és
nou: Cyrano de Bergerac fa més de 400 anys que va posar l'escriptura al servei
de l'amor, i va funcionar.
Hi ha persones que escriuen per pensar, són les que fem els
tallers de Catorze.cat, i n'hi ha que no
pensen gens ni mica abans de posar-s'hi. N’hi ha que només escriuen llistes: de la
compra, del que han de posar a la maleta, de les paraules que ha après a escriure
el seu fill, dels objectius de l’empresa o dels desitjos per a l’any vinent. N’hi
ha que només escriuen per Nadal, quan fan la carta als Reis Mags i perquè queda bé felicitar les festes. N'hi ha que escriuen perquè sí, només per passar
l’estona, i també n’hi ha com jo: que si no escrivim morim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada