dimecres, 4 de maig de 2016

PARAULES D'AMOR

El Jan i la Paula feia estona que mantenien una conversa força entretinguda sobre l’amor. Només tenien 12 anys. Estaven asseguts en un extrem d’un banc molt llarg i, a l’altre extrem del banc, de peu, xerraven animadament el pare de la Paula, la mare del Jan, i familiars diversos de la resta de la canalla que jugava al parc.

- El que està clar és que, de vegades, l’amor s’acaba. No és per sempre. Mira els meus pares, es van separar perquè ja no s’estimaven. – va dir la Paula.

- Però no tots els amors s’acaben. A mi la mare em diu cada dia que, passi el que passi, m’estimarà per sempre més. Diu que les mares no en saben, de deixar d’estimar els seus fills. – va replicar ell.

- Potser és perquè existeixen molts tipus d’amor diferent, no? No és el mateix estimar un fill, que sempre serà el teu fill, que estimar una persona que coneixes un dia i que, pel motiu que sigui, et fa tilín i t’enamores. –digué la Paula.

- Ha ha ha ha! Et fa tilín? –va preguntar sarcàsticament ell.

- Ai... –va dir ella amb el capcot.

- Tampoc estimes igual els avis que uns tiets a qui no veus mai. Jo, per exemple, estimo molt els meus veïns perquè m’han cuidat sempre que els pares treballaven. Ja ho diuen que “el roce hace el cariño”, no? Ha ha ha ha! Potser per aquest motiu l’amor cap als fills és etern. –va exclamar el Jan.

- I també és infinit! Això m’ho diu sempre el pare! He he he he! –va dir ella.

Després d’un instant en silenci, la Paula continuà:

- Doncs a mi m’agradaria pensar que qualsevol tipus d’amor és per sempre.

- Ja... però es veu que és impossible de controlar. Jo tinc una cosina gran, la Martina, aquella del poble, que ja ha tingut tres o quatre nòvios, i la vaig sentir dir un dia que la màgia de l’amor entre parelles és, justament, que saps quan t’enamores però no saps quan et desenamores. –va respondre el Jan.

- Doncs ja veus quina gràcia! –va replicar de seguida ella.

- Tu perquè ets una romàntica total, Paula, i encara creus en els contes de princeses... Ha ha ha ha ha! –digué ell, somrient.

- Sí, deu ser això. Però jo sé que estimaré el pare i la mare per sempre, que estimaré la meva germana per sempre, que estimaré el meu gos per sempre... –va fer una pausa breu– ... i necessito pensar que també t’estimaré a tu per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada