Va arribar d'hora i la van fer passar a una sala d'espera. No hi havia ningú més. Només mitja dotzena de cadires buides i una tauleta baixa amb revistes de feia un parell de setmanes.
Estava nerviosa. Va intentar relaxar-se controlant la respiració, però res. Com més provava d'estar tranquil·la, més neguitosa se sentia. Va optar per resignar-se i esperar. Esperar. Esperar...
Finalment, la van cridar. Es va aixecar d'un bot. Va entrar a la consulta i va seure sense vacil·lar. Les mans li tremolaven tant que les va haver d'amagar sota la taula. La impaciència l'estava matant.
"Els resultats han sortit bé -va dir la doctora- el teu fill es recuperarà".
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada