dissabte, 21 de març de 2020

NECESSITES MÉS ESCRIURE QUE SORTIR AL CARRER

Escriure et salvarà, penses només començar el confinament. Quan tots dormen, entres al blog. Se t'amunteguen les idees. Les paraules se't confonen. No trobes el fil. Res. Demà hi tornaràs. Ho proves al dia següent, i l'altre, i l'altre. Però fracasses. I el cor se t'esquinça i el cap se't col·lapsa.

La idea d'estar tancats a casa durant no se sap quant us fa vertígen a tots. Però a tu et fa més falta escriure que sortir al carrer. El temps està en suspensió i, en canvi, els dies et fugen. Teletreballar amb tres pirulos a càrrec és com nedar en una piscina buida. Estàs més hores gestionant petites, mitjanes i grans emocions, que davant de l'ordinador fent feina.

Després d'uns dies provant de teclejar un post, agafes un paper i la ploma que et va regalar l'Àngels. Saps que t'ajudarà a fer brollar aquesta angoixa, a identificar-la i plantar-li cara per poder canalitzar el soroll que t'envolta i desempallegar-te una estona d'aquest estat d'alerta constant.

Saps que només escriure et salvarà. I vols dir que quedi bonic, que no soni trist. Vols centrar-te en els moments divertits, aparcar la incertesa i les tres-centes preguntes que et fan ballar cap. Que fort tot plegat. Que surrealista. Sembla la resposta d'un planeta emprenyat. La Terra ferida crida. I diuen que és qüestió de temps, que aquesta pandèmia passarà i que tot tornarà a la normalitat. A la normalitat, diuen. No saps si riure o plorar. Res tornarà a ser igual i tot el que vingui després estarà marcat irremeiablement per la crisi sanitària mes bèstia del segle.

I, per més estrany que sembli, ara voldries tenir un raconet per a tu, i quedar-t'hi unes hores, en silenci, en solitari. Confinada dins el confinament.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada