dimarts, 11 de febrer de 2020

NO SÉ PENSAR-TE SENSE PLORAR

No sé pensar-te i no plorar-te. Han passat quinze anys però no m'hi acostumo. I cada vegada que et penso, i et ploro, sento aquell peronomellorespati tan teu.

Dissabte a la tarda, la nena, el petit i jo estàvem fent manualitats de les nostres amb l'Spotify de fons. Em devia agafar amb la guàrdia abaixada perquè abans i tot de sentir els primers acords del Si ens veiessis d'en Dausà ja plorava com una ànima amb pena. Peronomellorespatiperonomellorespati, anava repetint-me com un mantra sense èxit. Allò no tenia aturador i la Valèria em mirava de reüll (ja sap que de vegades l'enyor em supera).

Ploro sobretot de ràbia, perquè et necessito. Perquè em dol pensar en tu –en aquella tu de 53 anys que no veuré envellir mai– i em rebenta ser conscient de tot el que t’estàs perdent, de tot el que no has conegut i de tot el que no viuràs mai.

I d'impotència, perquè em fot que no hi siguis quan la pena m’ofega, ni quan m'urgeix un consell, ni quan em vull cagar en tot. Si com a mínim pogués trucar-te. Tanta tecnologia i tanta punyeta i això encara no s'ha resolt.

I em fa pena no poder venir a explicar-te les coses boniques que ens passen. És que sé que riuries, que riuríem molt. I tot seria molt més fàcil i te'n fotries dels meus drames domèstics i fliparies amb els pirulos.

I sé que et fa ràbia que sigui tan bleda, però de veritat que no puc no plorar-te.

Cap comentari:

Publica un comentari