diumenge, 27 de maig de 2012

NINGÚ NO ÉS PERFECTE. O SÍ...

La perfecció no existeix. Fa molt temps que m'ho vaig ficar al cap.
Tanmateix, de tant en tant, encara em sorprenc perseguint-la, com intentant arribar-hi. Suposo que, depenent del nivell d'exigència de cadascú, això ens ha passat més o menys a tots.
La societat és competitiva: a l'escola has de treure bones notes, jugant amb els amics intentes guanyar sempre, a la feina t'esforces per ser el millor i quan ets pare o mare voldries no tenir rival.
De vegades, ni tant sols saps si empaites aquesta magnificència per sentir-te bé amb tu mateix o, simplement, per no decebre als qui t'estimes.


És raonable fer les coses bé. És desitjable i, fins i tot, lloable. Seria absurd que no ho provéssim. Però en cap cas ens hi hauríem de capficar. No paga la pena encaparrar-se si quelcom no assoleix l'excel·lència.
Fa dies que hi penso i tinc la sensació que, sovint, l'encalçament obsessiu d'aquesta utopia ens impedeix valorar el que tenim, el que fem, el que construïm dia a dia, minut a minut.
És com si convertíssim en defectuós i insuficient absolutament tot allò que no arriba a la categoria de sublim. Com si no advertíssim que entre la perfecció i l'horror hi ha un ventall de possibilitats inacabables.
No som perfectes. No ho serem mai. Ningú no ho és. Res no ho és.

O... potser sí. Perquè, ben mirat, qui decideix què és perfecte i què no ho és?
Perfecte, per a mi, és el somriure dels meus fills.
Perfecte, per exemple, és una escapada improvisada amb la parella. 
Perfecte és, també, una conversa amb un amic que fa dies que no veus.
Perfecte és veure sortir el sol cada matí sabent que tens infinits motius per ser feliç.

1 comentari:

  1. Molt d'acord amb tu. I si em permets em justificaré només en un dels camps: l'escola i les qualificacions. Quan estudiava, tot i treure bones notes, sempre volia estudiar més, quedar-me fins tard i aixecar-me d'hora per repassar...no fent cas dels meus pares quan em deien "si ja t'ho saps...descansa".

    25 anys més tard, ara és la meva filla gran la que vol estudiar "una mica més" i jo qui li dic "carinyo, si ja t'ho saps...ves a dormir".

    És comprensible voler fer les coses bé, però fins a un punt. Si només ens conformem amb la perfecció serà molt complicat fer la segona passa del camí, perquè sempre estarem entossudits a voler millorar la primera.

    Qui s'ha casat amb el seu primer nòvio/a, qui condueix encara el seu primer cotxe, qui porta la mateixa roba de fa 20 anys... Segur que algun pirat/da ho ha fet...però no és gent amb la qual m'agradaria quedar-me tancat en un ascensor.

    No és tracta de fer una oda a l'errada o a la imperfecció, es tracta de dedicar a cada cosa el temps que es mereix.

    PS1: Al somriure dels fills, i a provocar-lo, sí que li hem de dedicar tot el temps que sigui necessari!!!
    PS2: A la parella també...però només la part de "el temps que sigui necessari", no la de provocar.... O ben mirat...també. ;-)

    ResponElimina