dimarts, 1 de maig de 2012

PER DAVANT DE TOT

Si tanco els ulls, encara puc veure la cara de la meva mare quan, amb un posat seriós, em deia: "el dia que tu tinguis fills, ja m'entendràs".

Els he tingut. I, tal i com ella pronosticava, he comprès el significat íntegre de les seves paraules.
Tenir criatures et canvia la vida, això és de domini públic, no és pas nou, ni tampoc és sorprenent.
Ser mare (o pare) posa a prova qualsevol egocentrisme reduint-lo al no res. Des del precís instant en que neix el teu fill, sense saber ben bé per quina estranya raó, assumeixes que d'ara endavant sempre més ocuparàs un segon lloc. Primer seran els teus fills, la seva felicitat, la seva salut i el seu benestar. Després, si de cas, i només si és estrictament necessari, ja pensaràs en tu.
Quan ets mare (o pare) et sorprens a tu mateix dient coses similars a les que et deien a tu quan eres petita i que detestaves, com ara: "aixo, ja t'ho explicaré quan siguis més gran", "fes el favor de deixar en pau el teu germà" o "comenceu rient però acabareu plorant".
De sobte, et tornes vulnerable, comprens la força d'un t'estimo i assumeixes que el patiment formarà part indissoluble de la teva existència. Si bé és cert que els infants et recorden que riure és gratuït, inofensiu, gratificant i del tot recomanable, ser mare (o pare) no sempre és fàcil. De fet, és com pujar a una muntanya russa amb milers de revolts i pendents que et fan por, que saps quan arrenca però no tens ni idea de quan s'aturarà. 
Tenir nens et fa replantejar idees preconcebudes, et trenca els esquemes, et posa a prova constantment.  Aconsegueix treure el millor de tu, però també pot fer aflorar la teva part més fosca, perquè per un fill renunciaries a tot, perquè per un fill series capaç de matar i series capaç de morir.


És ara que sóc mare, que entenc la meva mare... I encara que ja no puc donar-li la raó, ella sap que la té.


1 comentari:

  1. Totalment d'acord amb tu. Hi ha qui viu la pater-maternitat, present o futura, com una llista de renúncies i inconvenients: sortir, anar de festa, passar son, estar cansat, baralles amb la parella, etc etc. Tanmateix alguna cosa deu tenir de bo quan, per exemple, parles dels teus fills amb amics o coneguts (de vegades fins i tot amb desconeguts) i et brillen els ulls quan recordes i expliques les petites fites que van aconseguint. Sacrificat? Sí. Fàcil? No. Que es pateix? Per suposat! Ser pare/mare és com apuntar-se a un club del qual, amb sort, no t'esborres mai. I evidentment, per més macos que siguin els teus fills, nomès ho entendran quan ells tinguin els seus, com vam fer nosaltres! I si no, que aixequi la mà qui amb 35-40-45 no hagi sentit dir als seus pares, en marxar de casa seva quan vas de visita....'Ves amb compte per la carretera'.

    ResponElimina