diumenge, 3 de juny de 2012

SANTA PACIÈNCIA


Segons el diccionari, la paciència és la virtut de qui sap suportar els mals amb fortitud sense plànyer-se’n, i la qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda.
Per a mi és molt més que tot això.
De petits, ens deien que és la mare de la ciència. Sens dubte que l'és. I de la tolerància i de la resistència, també!
D'un temps ençà, diverses circumstàncies estan posant a prova la "meva" paciència. Dic la "meva" perquè la paciència és com les empremptes dactilars: cadascú té la seva. I no només això, el grau i la disposició d'aquesta paciència (la de cadascú) oscil·la considerablement en funció del lloc, del moment, de la companyia, de si fa fred o calor i, sobretot, dels antecedents vitals immediats.
Sempre m'he considerat una persona impacient. Perquè quan desitjo alguna cosa la vull com abans millor. Perquè quan espero alguna cosa l'expectació se'm fa eterna. Perquè quan m'encarreguen quelcom em desvisc per enllestir-ho aviat.
En aquest sentit, sóc impacient, sí.
Però, com he dit abans, alguns fets ocorreguts darrerament que no venen al cas, encara que algun lector molt curiós ara es pugui molestar amb mi  m'han fet veure que aquesta impaciència no està renyida amb una gran i generosa capacitat de resistència que estic desenvolupant a marxes forçades i de la qual me'n sento terriblement orgullosa. 



I tot, gràcies a les diminutes persones que tinc al meu càrrec!
Ai, sí! Adorables criatures que venen sense manual d'instruccions i sense una garantia que et permeti retornar el "producte" si no surt com l'esperaves.
Ningú m'havia dit que fos fàcil, això és cert. Tanmateix, tampoc no m'havien advertit que un nen pot despertar-se una mitjana de cinc vegades en una nit i, tot i això, llevar-se abans de les set del matí; ni que els infants estan programats per cridar i plorar a un volum capaç de malmetre oïdes; ni recordo que m'haguessin explicat que quan una de les criatures de la casa es rebel·la, la revolta s'extén a tots els mini-membres que habiten la llar i es multiplica exponencialment.
Malgrat el meu agnosticisme, he atorgat el nom de santa paciència a la virtut de sobreviure a totes aquestes situacions. La santa paciència que em permet somriure després que la nena hagi tirat sis vegades consecutives el xumet al terra. La santa paciència que em fa aguantar estoicament que el nen m'aixequi les faldilles al parc, en benefici de tots els pares d'altres mini-trastets com el meu, i en detriment de la meva dignitat.
En definitiva, la santa paciència que fa possible que a quarts de dues de matinada, després d'un dia costós, intrincat i problemàtic, encara tingui l'esma i l'humor necessaris per escriure sobre això.

Bona nit, bona sort, i santa paciència!
;-)


2 comentaris:

  1. Sobre aquest escrit, que no només és molt bo, sinó que també fa que somrigui en alguns moments, només et faré dues reflexions:
    1 - La paternitat m'ha ensenyat que els nens es comporten sempre igual. Ells tenen sempre ganes de portar la nostra paciència al límit, ja sigui amb riures, plors, pessigolles o rebequeries. Som nosaltres els que hem tingut un bon o un mal dia a la feina, i som nosaltres els que hem tingut una setmana d'entesa o de conflictes amb la parella. Som nosaltres els que tenim el dipòsit de la paciència més o meuns ple o més o menys buit. El comportament dels nens, amb perilloses excepcions, acostuma a ser bastant linial.
    2 - La resistència física també és un factor a tenir em compte. Jo vaig ser pare als 28 i 29 anys, i de dos individus que pensaven que era molt més divertit dormir de dia que de nit. Aquelles nits de vetlla es recorden com a mogudetes però, deu anys més tard el record és cada cop més simpàtic. A la feina hi ha companys que, per diferents circumstàncies, han esperat fins a l'Alí Baba, els 40, per obrir la paterni-porta. Quan han tingut nit moguda no cal que ho expliquin. L'oficina sembla el casting de The walking dead!!!

    Salutacions i BB [Bon Blog]

    Ps: Perdona una pregunta....a quin parc dius que portes els nens? ;-)

    ResponElimina
  2. Només t'ha faltat dir que precisament és SANTA mentres es conviu amb ella, per què quan s'acaba, ui! quan s'acaba!!!!!
    Tieta Núria

    ResponElimina