dijous, 10 de maig del 2012

LA CALMA DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Empipar-se no sempre és agradable, però és inherent en l'ésser humà, i m'atreviria a dir que és saludable.
Tots en enfadem, i qui digui que no, menteix.
Sovint les enrabiades són absurdes o fútils i, per bé que alguna vegada l'enuig és justificat i raonable, en ocasions, ni tant sols recordem el motiu del disgust, però sí la persona que ens l'ha provocat (o tampoc).
La còlera pot tenir, doncs, naturaleses, causes i raons del tot diverses, però hi ha una cosa que és comuna a totes les enrabiades: el seu caràcter efímer.

  
Afortunadament, ens empipem i després ens reconcil·liem. Ens defraudem però ens demanem perdó. Ens escridassem i després ens xiuxiuegem alguna paraula bonica a l'orella. Alguns tenim més facilitat que d'altres però, normalment, tots acabem perdonant i essent perdonats. És una qüestió de supervivència... Sinó seria insuportable!
Jo no sóc gens rancuniosa i no m'agraden les persones que ho són. Trobo que el ressentiment és un dels sentiments més tòxics que existeixen. D'una banda, perquè genera angoixa i maritiri tant al subjecte com a l'objecte d'aquesta rancúnia. I, de l'altra, perquè impedeix la reconciliació, que és, sense cap mena de dubte, el millor d'enfadar-se.
Les reconciliacions justifiquen qualsevol discussió, per dura que hagi estat, per insalvable que pugui semblar a priori, especialment quan es tracta d'una parella d'enamorats. Perquè d'una baralla resolta amb èxit, sempre se'n surt reforçat.
Ja sabeu de què us parlo... ¿Qui no recorda amb tendresa la passió d'aquell petó que va fer tornar la calma a casa després d'una tempesta que semblava indefugible?

3 comentaris:

  1. Pues sí, Patricia, lo mejor de las peleas es la reconciliación. No puedo estar más de acuerdo. A mí tampoco me gusta la gente rencorosa, pero hay personas que no tienen esa capacidad de perdonar. Menos mal que en nuestro entorno abunda gente transparente y razonable. Love U!

    ResponElimina
  2. No estic gens d'acord amb tu en aquest tema, de fet trobo que l'has cagat molt. Em sembla increïble que hagis dit tot això, de veritat Patrícia, en què estaves pensant.... ? [...] Que nooooooo, que trobo que tens tota la raó del món. [Ara ve el petó, no?] Jejejejej Apaaaaa que t'ho havies cregut, eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajajaja!! Ara rellegia aquest comentari i he tornat a somiriure, com ho vaig fer aquell dia.

      Elimina