dimarts, 18 d’octubre de 2011

ABSÈNCIES PRESENTS

Les absències formen part de la nostra existència. Ens ho expliquen a l'escola des de que som ben menuts: neixem, creixem i morim. Som éssers vius fins que deixem de ser-ho. És així de senzill. I, tanmateix, així de complex. La teoria ens la sabem tots, però la pràctica costa més de digerir.
La mort sempre ens agafa per sorpresa, fins i tot quan es tracta de persones ancianes a qui la vida ha obsequiat amb cent anys d'aventures i desventures. Mai ens sembla un bon moment per acomiadar-nos d'aquells qui estimem. Sempre ens queden coses per dir, petons per fer...
La cruesa de la mort s'agreuja quan arriba abans d'hora, aleshores el dolor s'intensifica, el turment es multiplica i la impotència ens corrou.
No estem preparats per assumir segons quines pèrdues. El dol es fa feixuc i la sensació de buit és incòmoda. El pas del temps, per sort, acaba convertint aquella angoixa que semblava eterna en nostàlgia. Mica en mica, les llàgrimes d'un record donen pas a un tímid somriure. Suposo que ha de ser així. Sinó seria insuportable.
Amb tot, hi ha dies en què les absències es fan més presents que mai. De vegades, per una olor sentida al carrer, o per una veu que et resulta familiar. En altres ocasions, per un somni que voldries que fos realitat, per una cançó compartida en el passat, una fotografia d'abans, o unes arrecades que eren seves... És crucial aprofitar aquests dies per rememorar una i una altra vegada els infinits instants al costat dels qui han marxat, i somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada