divendres, 21 d’octubre del 2011

ELS SOMRIURES VAN CARS

Sempre m'ha cridat l'atenció la rapidesa en què els infants passen del plor al riure. Tant hi fa la tragèdia que acabin de viure, si alguna cosa els fa gràcia, riuran. I riuran amb ganes.
És una virtut, i és una sort. A mesura que ens fem grans, no sé ben bé en quin moment ni de quina manera, perdem aquesta habilitat. Amb el pas del temps, trobo que el caràcter s'amargueja, es torna inflexible i rígid. Ens costa treure'ns del cap una mala notícia. Se'ns fa difícil oblidar una traïció. I quan alguna cosa ens ha importunat o ens ha afligit especialment, arrencar-nos un somriure es pot converitr en una missió impossible. En aquest sentit, la nostra capacitat de resiliència, comparada amb la dels més petits, deixa molt que desitjar.
Fins i tot hi ha dies en què, sense cap motiu aparent, no tenim ganes de riure. Estem de mal humor, i llestos.
Els somriures van cars. Costa veure'ls pel carrer. Costa posar-te'ls a la cara. I, per més inri, qualsevol imprevist pot esborrar-los de sobte, sense avisar. Són efímers, transitoris, eventuals.
Tanmateix, l'experiència m'ha demostrat que són crucials, que cal preservar-los, perquè un somriure a temps pot evitar catàstrofes.
Hem de riure més i millor.


Per sort, una de les grans virtuts del somriure és que s'encomana.
:-)

2 comentaris:

  1. Regalar un somriure fa feliç un cor.
    Enriqueix qui el rep, sense empobrir qui el dóna.
    Només dura un instant, però el seu record és per sempre.
    (Rabindranath Tagore)

    ResponElimina
  2. M'agrada que parlis dels somriures. Saber somriure és tot un art que cal practicar al llarg de tota la vida.Darrere del somriure hi ha una manera d'entendre la vida. Realment hi ha una sincronia entre el teu pensament i el meu. Potser podriem provar la telepatia,....perquè sense parlar pensem el mateix en el mateix moment.

    ResponElimina