Ella, d'uns setanta i pocs, era menuda i eixerida. Duia una faldilla estampada de flors i una brusa de seda de color salmó.Visiblement presumida, calçava sandàlies de taló i emanava elegància pels quatre costats.
Ell, més a la vora dels vuitanta, era alt i ben plantat, d'aquells homes que han fet furor durant la seva joventut i que conserven l'atractiu intacte. Portava una camisa blanca de lli i uns pantalons de cotó de color crema.
La connexió entre ells era tan evident que fins i tot em va sorprendre. L'estimació que sentien l'un per l'altre es feia palesa amb l'intercanvi constant de mirades còmplices. Es regalaven un somriure rere l'altre, ell li passava la mà per l'espatlla i li feia bromes i ella es deixava acaronar i l'observava embadalida.
Amb un simple cop d'ull, s'intuïa el respecte i l'admiració que es professaven. L'amor que els unia es respirava en l'ambient, com volent encomanar tot aquell afecte i tendresa a la resta de mortals que érem allà.
¿Com haurien aconseguit mantenir aquella espurna d'il·lusió més pròpia d'un festeig adolescent que no pas d'una relació d'anys, ja consolidada?
¿Què ho feia que continuessin agafant-se les mans amb la delicadesa d'un primer amor?
Hi havia tanta química entre aquelles dues persones, que vaig maleïr totes les vegades que algú m'ha dit que l'amor etern no existeix.
I mentre jo pensava en tot això, va arribar l'autobús.
Es van fer un petó als llavis.
- Adéu... −va dir ella una mica ensopida.
- Adéu, bonica, ara et truco. Bé, com sempre, abans d'anar a dormir. −va respondre ell.
Es van fer un altre petó, més llarg. Ell li agafava el rostre amb totes dues mans.
L'autobús esperava. Es van separar. Ella va pujar i de seguida es va girar cap a ell. Es van dir adéu amb la mà.
Em vaig quedar parada... Em va sobtar que no visquessin junts!
Com podien suportar no despertar-se l'un al costat de l'altre cada matí?
Com podien renunciar a besar-se cada nit?
... Seria aquest el secret del seu èxit?
I pensant en tot això, vaig recordar-me de la primera cosa que em va dir el meu marit just després de casar-nos: "tu i jo serem nuvis tota la vida".
Començo trencant un mite, una llegenda urbana, una creença estúpida que no té cap base científica: l'home perfecte no existeix. Ni tampoc la dona perfecta. No cal que els busquem, ni en el nostre entorn ni a l'altra punta del món. El que sí que existeix és la persona que ens estimarà cada dia com si fos el primer, la persona que ens mimarà i ens farà sentir especials, que patirà amb el nostre sofriment i s'alegrarà de les nostres petites victòries. Serà la persona amb qui sempre voldrem estar, la que compartirà amb nosaltres pors, angoixes, però també moments de tendresa, de joia...Serà la persona amb què, si tot va bé, formarem una parella, si toca amb nens, si no toca no....però sense dubte serà la persona que ens farà feliços i sense la qual no podrem concebre passar ni un dia sense veure.
ResponEliminaAquesta persona potser arriba a la teva vida als 19 anys [;-) potser als 20 [XD] o potser als 40, als 50 o als 80. Tant és quan arribi, mentre ho faci.
Hauria de ser obligatori que tothom conegués i gaudís d'aquesta persona. La seva persona. La seva persona perfecta. Perfecta per a ell/a!!
...i tota la següent, també, si tu vols.
ResponEliminaT'MO, VIX!
ResponElimina