dissabte, 7 de gener de 2012

TXABI FRANQUESA: “L’humor crea vincles. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.”


Hem quedat a casa seva. Fa poc temps que s’hi ha mudat i quan arribo al pis està penjant un quadre a la paret. L’estil de la seva llar és fidel al seu caràcter: hi domina la sobrietat del blanc i l’espai és diàfan i lluminós. El punt de contrast el trobem a la cuina, negra, i al terra, que és de fusta. Tot està meticulosament endreçat i escrupolosament net, i el caliu l’aconsegueix amb alguns mobles heretats i comprats a brocanters. Al Txabi li encanta viatjar, però quan té temps no té diners, i quan disposa dels diners, aleshores, no té temps. Diu que no és de riure fàcil, però jo ho poso en dubte. Riu i somriu molt més del que es pensa. No suporta la gent mal educada ni les persones que criden, segurament perquè ell és molt respectuós. Una de les coses que li fan més por és la malaltia, no tant la pròpia com l’aliena, la de les persones que estima. Em proposa de fer l’entrevista a la terrassa –és un amant de l’aire lliure– i em demana permís per anar pintant un bust femení mentre respon a les preguntes. Em confessa que pintar el relaxa. No m’hi puc negar.

Agafa el bust, pintura blanca i pinzell, protegeix la taula amb un cartró i es posa un davantal per no embrutar-se.

Ell comença a pintar i jo disparo la primera pregunta. Com i quan vas decidir que et dedicaries a fer riure al personal?
Penso que al final tot ha estat involuntari... No crec que res del que m’ha sortit bé hagi estat premeditat perquè, quan hi penso, les coses surten malament. (Riu). Em va venir donat una mica per les circumstàncies, vaig començar a treballar al gremi del turisme i allí hi vaig veure un sinfín de possibilitats. Vaig adonar-me que el que la gent vol, al final, és entretenir-se. Quan un fa vacances, a banda de relaxar-se –que també, però per això ja hi els SPA, que són la cosa més avorrida del món– el que necessites és entretenir-te. Aleshores, vaig començar a muntar espectacles per diferents col·lectius de diverses nacionalitats i havia de fer-me entendre en molts idiomes que desconeixia, cosa que m’obligava a fotre-li molta jeta i a fer un tipus de show molt gestual.
Com et prepares els espectacles?
Els bolos no els preparo! (Riu). Bé, de fet, és clar que preparo un show en concret, però només si requereix d'un format determinat. Si tinc llibertat a l'hora d'actuar, deixo l’espectacle obert. Ho defineixo d’una manera molt informàtica: és com si al cap hi tinguessis moltes carpetes windows, amb diferent informació de coses que has anat pensant, que et venen al cap, que has anat anotant... I el dia que t’agafen les ganes de treballar –que acostuma a passar poques vegades t’asseus i et poses a escriure-ho tot. Després veus si fan gràcia.
T’han de fer gràcia a tu?
(Pensa) A veure, m’han de fer riure o almenys han de ser ocurrents, perquè jo sóc un paio que no tinc el riure fàcil. No hi ha gaires coses que em facin riure i això m’emprenya, perquè no sóc de regalar-me, precisament. M'agrada que el riure sigui sincer i improvisat. Home, ric més amb la gent del carrer que amb shows humorístics. La meva principal referència i font d'inspiració és la gent del carrer. Valoro molt a qui tracta de fer riure, però el que em passa és que ara ho analitzo tot més. Ho observo atentament i penso: “Ostres, que cabró! Com ha arribat fins aquí, aquest? Què bo!”, però no sóc gens escandalós a l'hora de riure. Em fan molta gràcia, sobretot, els nens i els avis. Deu ser un cercle tancat. Són els més honestos, no menteixen mai! Els borratxos, malgrat el què digui el refrany, em resulten pesats... Jo crec que tinc bon beure. Potser no aguditzo, però tampoc carrego.
No desconnectes mai?
Veient un espectacle he aconseguit desconnectar alguna vegada però, és clar, per norma general, el que faig és analitzar. Sense voler-ho.
Et succeeix el mateix quan vas pel carrer? En tot hi veus material per a un gag?
No, em passa una mica que en la vida quotidiana no sóc gens xafarder i, a més, acostumo a anar amb moto, cosa que m’aïlla de la resta del món, viatjo amb els meus pensaments i no participo del que passa al meu voltant. A Madrid, en canvi, sí acostumo a bellugar-me en metro, tot i que per a mi el metro és el més semblant a l’infern.
Sí? Per què?
El metro em sembla horrorós, no m’agrada, jo sempre dic que ja tindrem temps d’estar sota terra. A mi m’agrada l’aire lliure. De fet, ara hem sortit a la terrassa perquè jo necessito veure el cel, el sol... Quan escric, ho he de fer sempre amb llum natural, si no, no puc. Reconec que sóc una mica perepunyetes...

La mania del metro no li coneixia. La resta no em sorprenen.
Quines altres manies tens?
Em molesten molt els crits.
El soroll?
El soroll em molesta, però encara m’emprenya més la gent que fa soroll. Si està tronant, doncs està tronant, i llestos. Però la gent que provoca soroll em treu de polleguera. La brutícia i el desordre també em generen angoixa, em fan estar incòmode. No podria viure ni treballar a un lloc brut i desendreçat. Tampoc suporto els horaris, treballar amb horari d’oficina, per a mi, és el més semblant a estar a la Model. Sóc molt maniàtic també amb les olors. En el cas de les dones jo em deixo guiar molt per les olors. Si una dona fa bona olor però és massa forta, em molesta igual que si fes mala olor. M’agrada que la dona faci olor d’ella mateixa.

El Txabi em pregunta quin acabat m’agrada més per al bust. Decidim per unanimitat que el deixarem amb els traços de les pinzellades marcades, sense polir.
I reprenent el tema de com prepares els espectacles...
Sí... El que faig una vegada tinc els gags escrits, és provar-los. Ara podria tenir una idea que crec que és bona i provar-la amb tu, en fred, sense avisar-te, aleshores analitzaria la teva reacció. Si et fa gràcia, després ho provaré amb una altra persona. Si veig que a aquesta altra persona també li fa gràcia, aleshores penso: “això és material”. I sobre aquest material el que toca és treballar-hi per fer que no només sigui bo, sinó que sigui realment bo.
Trobo que una de les virtuts dels monologuistes és que passeu fàcilment d’un tema a un altre, encara que aparentment no tinguin res a veure.
Els còmics hem après a anar derivant un tema cap a un altre. Ho he contrastat amb altres companys i això d’enllaçar els temes, que abans ens preocupava més, ara no ens amoïna tant. Per exemple, tu estàs parlant d’avions i vols obrir un tema de iaies, doncs fas anar la iaia a l’avió. És tan senzill com això. Al final, el que interessa és que el que diguis tingui un contingut i, sobretot, que faci gràcia, no?  
Com definiries el teu tipus d’humor?
A mi no m’interessa tant l’humor protesta o la crítica política com les situacions surrealistes, divertides...Tot i que jo sóc dels que penso que s’ha de riure de tot. Sóc capaç fins i tot de riure de les tragèdies, perquè crec que és l’única manera d’assimilar-les. Sobretot les pròpies. A mi, per exemple, m’agrada molt parlar de la mort. D’allò que ens fa por és precisament del que ens hem de riure. Fixa’t quants acudits es fan de la crisi, com aquell que diu que “tinc un nen apadrinat a l’Àfrica i m’està enviant diners ell a mi”, saps? I potser estàs explicant aquest acudit sabent que els teus germans no tenen feina... Però, és clar, pitjor seria lamentar-se, no? Saber-te riure d’alguna cosa que et fa mal, demostra que ets prou intel·ligent com per vèncer allò. De fet, per a mi, l’humor és l’armadura del cavaller, és la meva defensa. Per exemple, en una discussió de trànsit, què prefereixes? Arribar als insults desagradables o faltar al respecte amb humor? Amb el sarcasme i la ironia, que són elements humorístics, pots fer molt de mal. El Wyoming o el Buenafuente són especialistes en això.


Aprofita els avantatges de les noves tecnologies però no n’és esclau. No agafa l’iPhone fins que no hem acabat l’entrevista.

A banda de Godoy, que sempre l’anomenes, quins referents tens?
Godoy va ser el primer que em va impulsar a fer el què faig perquè és el primer que jo vaig veure al teatre amb aquest format i em vaig quedar molt impactat. Però és que n’hi ha moltíssims! I no cal mirar gent gaire més gran, tinc referents humorístics contemporanis, de gent de la meva quinta que potser han començat una mica abans que jo i m’han donat l’empenta. També m’ha marcat el Capri, que recordo que el veia quan era petit i que feia unes dissertacions molt fines. Jo he comprovat una cosa, i és que l’humor, si t’hi fixes, crea vincles. En un grup de gent, tindràs més afinitat amb les persones que tinguin el mateix sentit de l’humor que tu, amb les que riguis de les mateixes coses i vagis en la mateixa línia de comentaris. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.
L’humor és terapèutic?
Totalment. Ara el tema dels monòlegs està funcionant com mai perquè la gent el que necessita és riure per alleugerir el dolor. Els mateixos espectadors t’ho diuen: “durante dos horas me he olvidado de todo”. No es tracta d’una moda sinó d’una necessitat.
En qualsevol cas, hi ha molts monologuistes... Aquesta competència crea rivalitats?
No ho sé, perquè per salut mental, tot i que tinc molts companys de professió als quals no només admiro sinó que estimo, procuro no barrejar-me excessivament amb el gremi. Bàsicament perquè hi ha gent que no viu l’ofici de la mateixa manera que jo. De fet, tinc un problema i és que professionalment no tinc massa ego. M’ho prenc amb molta calma. Home, a tots ens agrada agradar, però no necessito ser el centre del món ni ser admirat. I hi ha companys de professió que potser sí... Jo busco que la gent rigui amb mi i que jo pugui seguir fent riure durant molts anys, vull una carrera de fons i no de velocitat. No vull que la gent m’admiri ni pensi que sóc especial, perquè no ho sóc. Amb el reconeixement dels meus amics i la meva família ja en tinc prou. Perquè ells no pensen que jo sigui superior a ells en res. Normalitat... Perquè, al final, el que més costa de trobar és la normalitat. És curiós, però, gent normal... No hi ha gaire gent normal!
Com no ha d’haver gent normal? I com és la gent, si no és normal?
No... Fixa-t’hi: un està atrapat, un altre histèric, l’altre atacat...
Però jo em considero normal!
Sí. Per això em relaciono amb tu! (Riem)
Què passa si un dia no estàs d’humor i has de fer riure?
Curiosament ho puc fer igual. He comprovat que puc fer humor estant realment malament i de fet em serveix com a teràpia. És per això que em sento un privilegiat. Guanyar-me la vida fent riure als altres i tenir una professió que em serveix per a ser feliç és fantàstic, realment un luxe!
I quan acabes l’espectacle, quedes content?
No em quedo mai satisfet del tot perquè tinc molta capacitat d’autocrítica.
Tens una agenda més aviat atapeïda, amb actuacions fora de casa... Com ho portes?
Quan vas molt de bòlit penses que voldries tenir un temps de calma, però aleshores si estàs un temps més tranquil, notes que et falta aquest ritme. Nosaltres viatgem molt, però ja m’agrada. Tinc la maleta sempre a mig fer. Ja no sé si és que m’agrada o que m’hi he acostumat. El que sí que he après és a trobar el confort de casa en les habitacions d’hotel. El que faig és que viatjo amb tot, que és molt poc.
Què t’emportes?
L’iPad, música, roba per anar a córrer, el banyador per nedar...


Perquè no estigui pendent de la càmera, li dic que llegeixi realment la revista, i opta per consultar la llista de novetats musicals de la Rolling Stone.
Sempre has fet esport, per què? 
És que si no faig esport em bloquejo. Si no fes esport no podria fer humor. A casa meva sempre hem fet molt d’esport i ho necessito, m’allibera.
Com era el Txabi de nen? Eres bon estudiant?
No era gaire bon estudiant perquè sempre estava fent broma. M’escollien de delegat i aquestes coses perquè era bastant líder. De fet, no m’ha costat mai parlar davant de les masses.
I tenir molta gent pendent de tu no et posa nerviós?
No. A mi em faria més por parlar davant de tres persones que davant de tres mil. Home, tens moments tensos, però crec que és més per un tema de responsabilitat i de la situació, que no pas per la gent. Sempre és més fàcil convèncer una massa, que convèncer dues persones.
Aquesta cara de ‘chico malote’ que tens, reflecteix un caràcter més aviat fort?
(Riu) Jo no tinc cara de chico malote! Però sí reconec que tinc caràcter i, tot i que sóc força pacífic, entenc que de vegades es pugui arribar a les mans. És l’últim recurs que utilitzaria, perquè em sembla fatal, i sempre intento emprar l’humor, però si veig que estic discutint amb algú que no té ni capacitat d’entendre... Mira, sempre poso el mateix exemple: si un dia li roben el bolso a la meva àvia i la tiren a terra, t’asseguro que no utilitzaré la fina ironia, ni el sarcasme, ni res d’això. Primer agafo el paio i li foto un gec d’hòsties, després ja veurem. Ui, això ha quedat molt de macarra..., no? (Riu) De tota manera, i ara enllaço un tema amb l’altre, tenir mala llet no està renyit amb el sentit de l’humor. Gila era un malcarat, i el mateix Eugenio era un tipus molt seriot i en canvi era finíssim.
És veritat que costa més fer riure els catalans?
Jo crec que no.
Quan crees els gags, saps quines coses faran més gràcia a homes que a dones?
Sobretot sé el que farà més gràcia als tios (riu). Però hi ha gags que estan pensats per les dones. Ara intento tenir més cura. A mi m’agrada molt l’humor grotesc però amb el temps he anat blanquejant i refinant el meu humor. No és el mateix el que explicava als 24 anys que el que puc explicar ara, als 36. Faig servir més el sarcasme i menys l’humor escatològic. Tot i que jo reconec que em fa gràcia el “caca-culo-pedo-pis” i sé que a moltes dones també, encara que elles diguin que no perquè no queda tan bé riure d’això.
A banda dels escenaris, també t’hem vist al cinema, a la TV, has fet sèries per internet... On estàs més còmode?
Jo? Al llit. (Riu)
Al llit? Però... al llit descansant, o al llit ‘treballant’?
Al llit fent feina! (Riu) No. Seriosament... On em trobo més bé és al teatre, a l’escenari, en directe i amb públic. Perquè el públic et fa de termòmetre. Quan graves alguna cosa, després et veus i canviaries mil coses. Tot i així, m’agrada experimentar amb altres formats, perquè així els conec.
Off the record, li demano si és gaire presumit. Em diu que no, però quan acaba de canviar-se per sortir al carrer, va fins al mirall i es mira. “Ostres, estreno els pantalons avui... Són una mica massa estrets?”, em pregunta.
Quins projectes de futur tens?
Ara he de continuar la gira amb el Club de la Comedia. De fet, està pendent d’emissió el meu monòleg a La Sexta. També hi ha un projecte de televisió, però tampoc hi poso massa pensament perquè com no depèn de mi... I després hi ha una altra cosa de teatre que podria sortir però encara està a l’aire.
Com et veus d’ aquí 15 anys?
Amb canes i calb!
Amb canes o calb? Totes dues coses no poden ser!
Sí, amb canes als lateral i calb pel damunt (riu). De fet, no hi penso. Visc sempre mirant un futur a curt termini.
Pot dir missa, però el Franquesa és tan generós fent riure els altres com rient ell mateix.
Poso el punt i final a l’entrevista. Tal i com jo ja sabia, la conversa ha fluït amb naturalitat i el Txabi, com de costum, m’ha arrencat infinits somriures. Deu ser que tenim el mateix codi humorístic...

3 comentaris:

  1. Molt bona...es un encant!!!!i te la millor virtud d'un home, fer riure de tot cor.

    ResponElimina
  2. aquest cop ho tenies més fàcil, però altre cop t'he de felicitar... BONA FEINA PATTI!!!

    ResponElimina
  3. M'encanten les teves entrevistes...Ës una delícia llegir les experiències de persones interessants reponent a preguntes sensibles i intel.ligents

    ResponElimina