dilluns, 30 de gener de 2012

EL DIBUIX DEL CAP DE SETMANA

L'Hèctor té 4 anys i 9 mesos. Des que va començar l'escola, el curs passat, cada dilluns li fan fer el dibuix del cap de setmana. Al principi no li importava. Ans al contrari, més aviat li feia gràcia. Amb el temps, però, se'n va anar cansant. Suposo que la rutina fa estralls i m'imagino que jo també acabaria atipant-me'n si tots els dilluns hagués de fer quelcom similar al dibuix en qüestió.
Ara bé, aquest curs, fins i tot ha arribat a témer-lo! Tant és així, que he estat testimoni de l'angoixa que li produia només el fet de pensar que quan arribés a l'escola el dilluns hauria de dibuixar alguna de les coses que ha fet el dissabte i el diumenge. Per intentar ajudar-lo, he anat provant estratègies i, com a mare errant que sóc, les he anat modificant a fi i efecte de trobar una solució òptima per a totes les parts.
Primer calia esbrinar, més enllà del tedi que pugués provocar-li la tasca referida, el motiu real del problema. Fent ús de la meva mà esquerra, un xic d'insistència i aquells dots de detectiu que tots duem a dins, vaig dilucidar l'assumpte: l'Hèctor no vol fer el dibuix per la por de no fer-lo bé. Aleshores se'm va acudir que podíem  practicar. Cada diumenge al vespre repassaríem les activitats dutes a terme i, entre els dos, faríem un assaig del dibuix. Això va funcionar, sí, però tant sols una setmana. El següent cap de setmana vaig fer jo sola les pràctiques.
Era necessari trobar una altra solució. Vaig optar per pensar jo mateixa en algun dels moments viscuts que creia que eren més fàcils d'il·lustrar i, com qui no vol la cosa, li proposava: "avui podries dibuixar una piruleta, perquè com vam anar al Museu de la Xocolata a fer el taller...". Tampoc no me'n vaig sortir.
Durant algunes setmanes no li vaig dir res, per no atabalar-lo, i em vaig limitar a preguntar-li els dilluns al vespre: "com ha anat avui?". Després del "bé" habitual, li deia: "segur que el dibuix t'ha quedat fantàstic!".
Al cap de dues o tres setmanes, un dia em va dir: "avui he dibuixat que la mama i jo hem fet un pastís". Estupefacta, li vaig dir: "però si no n'hem fet cap!". "Ja ho sé -em va dir ell- però aquest dibuix em surt molt bé". Com us podeu imaginar, vàrem fer (o, més ben dit, vam fer veure que fèiem) pastissos durant unes quantes setmanes. A l'escola deuen pensar que una servidora té vocació de pastissera!
Aquest cap de setmana l'Hèctor s'ha superat. Sí, amics, els nens no deixaran mai de sorprendre'ns i reconec que, fent honor al nom del blog, m'he quedat patidifusa! Dissabte vàrem anar a veure una activitat de divulgació científica per a infants en la qual una narradora i una il·lustradora explicaven i pintaven un conte sobre la formació de la muntanya de Montserrat. Tornant de l'activitat, i donat que jo tenia fotos de l'espectacle on apareixien amb claredat les il·lustracions que s'havien anat creant durant la funció, vam dibuixar entre els dos, mirant les fotografies, les muntanyes de Montserrat amb Monestir inclós. L'objectiu era que no tornés a inventar-se que havíem fet un pastís. Perquè no està bé dir mentides!
Aquest matí estava jo més nerviosa que ell. "La mestra al·lucinarà quan l'Hèctor faci el dibuix i li expliqui que hem anat a veure aquest espectacle!", pensava jo...

 

Al vespre, emocionada, li he preguntat pel dibuix. "He fet les muntanyes, mama. Però m'han quedat tan grans que he hagut de dibuixar-nos també a nosaltres, i dir-li a la Maria Àngels que vam anar a Montserrat".

Visca la seva imaginació i la mare que el va parir! 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada