divendres, 9 de desembre de 2011

365

Diumenge farà 365 dies que vas marxar. 365 dies amb les seves 365 nits. Tenies 28 anys i la vida et va estafar.

El primer any és el més dur d'empassar després d'una pèrdua important. Se't fa estrany. Penses en la persona com si encara hi fos i no t'acabes de creure que ha marxat per sempre més. Però el món segueix donant voltes i la vida continua, aparentment, com si res. Aparentment com si res, però sense tu. I es nota. La teva absència es fa palesa, i aquesta absència dol, molesta, neguiteja, fa ràbia.

De res em val que em diguin que això va com va. De res em serveix pensar que no val la pena enfadar-se. L'enuig és inevitable i està perfectament justificat.

Sé -perquè en morts prematures ja tinc una experiència prèvia- que no cal que hi busqui una explicació. Que no n'hi ha. Per aquest motiu tiro endavant, procuro ser feliç, aprofito cada bon instant i visc la vida al màxim, pel que pugui passar... Això sí, sense entendre per què ja no hi sou.

2 comentaris:

  1. A veces busco esta entrada en tu blog, y siempre me acabo emocionando. Ya sabes que soy masoca y un poco drama queen. Gracias por todo. Te quiero mucho

    ResponElimina
  2. Yo la busco y la releo muy a menudo. Quizás también tengo algo de "drama queen", o tal vez sea una manera de recordarla y de sentirla un poquito más cerca. Llorarla, en el fondo, siempre me reconforta. Y Laia merece éstas y todas las lágrimas del mundo. Te quiero.

    ResponElimina