A RITME D'ESTIU

És curiós com es veu alterat el ritme diari a l’estiu. “Alterat” en tots els sentits de la paraula.

Per als que treballem fora de casa i tenim canalla, l’estiu és com un trencaclosques. Mesos abans que arribi el final de curs, et prepares per quan comenci la gimcana. Tres setmanes de casal amb hora extra inclosa perquè, en el millor dels casos, per més reducció de jornada que puguis fer a la feina, els horaris dels nens i els teus no s’ajusten mai del tot bé. Quatre matins amb l’avi, un parell de dies amb el tiet, avui et dóna un cop de mà la tieta… i, tanmateix, sempre hi ha un dia que et queda penjat, que no tens on deixar la criatura! És per això que en època de vacances escolars, és fàcil veure mini-ajudants en oficines o despatxos.

A banda d’aquest trasbals que al final acaba passant –com absolutament tot a la vida–, hi ha un altre assumpte que em crida l’atenció: a l’estiu hi ha un mar de fons de bon rotllo que no es produeix en cap altra estació de l’any. I sinó fixeu-vos en aquesta capacitat que desenvolupem durant aquest període d’adaptar-nos a la llum solar i d’amortitzar el dia al màxim des de l’alba fins que es fa fosc. Amb l’arribada de la calor, abans i tot de gaudir de les vacances, allarguem el vespre al màxim, sopem més tard, quedem per sortir entre setmana, relaxem els horaris en general i, en definitiva, dormim menys hores. Però no sé per quin misteri, ho fem sense acusar en excés el cansament quan ens llevem. Ho trobo sorprenent. I fantàstic!

Ja sigui perquè a l'ambient es palpen les vacances, ja sigui pel plaer d’asseure’s en una terrassa quan cau la tarda a prendre quelcom i filosofar sobre el sexe dels àngels, ja sigui perquè l’oferta d’oci, cultura i espectacles és inversament proporcional a l’agenda política, la qüestió és que l’estiu ens posa de molt bon humor i ens fa deixar una mica de banda l’estrès, les preocupacions i els neguits del dia a dia, oi?

No sé què en penseu vosaltres, però a mi em fascina viure a ritme d'estiu!

TOT PASSA

A mesura que transcorren els anys m'adono que, realment, totes les coses dolentes que ens succeeixen tenen una cosa en comú: que passen de llarg. De la mateixa manera que irrompen en la nostra vida, se'n van. 

Ja ho diuen, que més en sap el diable per vell que no pas per diable, oi? I a mi l'experiència m'ha demostrat que per més insuportable que sigui el dolor, per més corrosiva que sigui la ràbia, per més desesperat que sigui el plor... tot acaba passant. El temps cura les ferides i el pas dels dies relativitza la magnitud de la tragèdia i suavitza la desesperació. I, a més, de tot se n'aprèn.

És evident que quan estàs immers en el problema tota aquesta teoria ni t'importa ni et consola, però faríem bé de reflexionar-hi una mica, perquè aleshores la vida ens somriuria més i millor.

Per descomptat que hi ha pals que són molt difícils d'engolir, que requereixen el seu dol, el seu païment, però recrear-s'hi en excés no ens porta enlloc. Sobretot perquè, al capdavall, tal i com s'ha immiscuit en el nostre camí, tard o d'hora, s'esvairà.

En canvi, totes les coses increïbles que ens regala la vida són infinitament més perennes. Les recordem una i una altra vegada, les rememorem, les guardem en un lloc privilegiat dels nostres pensaments, romanen en nosaltres com un tatuatge que ja no volem esborrar, oi? I és així com ha de ser. És necessari que així sigui.

La vida és efímera, és capritxosa i enigmàtica. Avui i ara som aquí, gaudint dels nostres, somrient i fruïnt dels petits-grans moments. És tot el que tenim del cert: l'ara, per això cal no deixar-se'l perdre.

Com diu la meva àvia: "si tens un bon "rato", aprofita'l, perquè és tot el que t'enduràs". 

I què carai! Té tota la raó del món!

LA TEORIA DEL PAPER REBREGAT

Quan som petits, tenim la capacitat de passar del plor més amarg a la rialla més festiva en menys d'un instant.
El motiu que ha provocat les llàgrimes no és gens important, perquè de seguida passa a un segon terme. Som com el tio caliu: que plora i es riu.

En canvi, amb l'adolescència, la truita gira cent vuitanta graus. La pubertat ens fa percebre qualsevol petit obstacle com un daltabaix insalvable. Ens bloquegem amb facilitat, tendim a portar-ho tot a l'extrem, a caure en un abisme i no ser capaços de reflotar, de mirar el problema amb perspectiva i relativitzar les coses.

En cap d'aquests dos casos no es pot aplicar la teoria del paper arrugat, segons la qual, quan has rebregat un paper, per més que intentis allisar-lo, quedarà marcat per sempre més.
En el cas dels nens perquè sembla talment que facin màgia, que siguin capaços d'esborrar qualsevol rastre d'un enuig que, un cop passat, queda definitivament soterrat.
I, pel que fa als adolescents, perquè porten la teoria tan a l'extrem que perden la raó. Pensem en una dicussió, per exemple: quan una adolescent s'enfada amb la "seva millor amiga", aquesta baralla es pot eternitzar. Són capaces de deixar-se de parlar durant setmanes i anar fent més i més gran la pilota. Estic segura que al final ni tant sols recorden el motiu de la discòrida, estic convençuda que en la majoria dels casos no és, ni de lluny, un motiu que justifiqui la dimensió que pot arribar a prendre el disgust de totes dues.

La teoria del paper arrugat serviria, doncs, per als casos intermitjos.
Quan ens fan mal, amb el temps, la ferida es cura, deixem de plorar i tornem a somriure però sovint la cicatriu roman. Vital i optimista com sóc, m'encantaria poder dir que no és així, que som capaços de passar pàgina sense més, de decidir continuar el camí sense retrets ni rancúnies, però m'adono que no sempre així.
 
I, sabeu què? Que és normal que així sigui, que fins i tot és saludable, que està bé no fer invisible del tot un conflicte, no fer-lo desaprarèixer sense més, però només amb un objectiu: aprendre´n quelcom, extreure'n alguna doctrina per evitar que torni a succeir. Ben mirat, l'art de la papiroflèxia neix, precisament, d'arrugar un paper, oi?

De vida només n'hi ha una i cada dia que passa és irrecuperable.
Quedar-se encallat en el dolor i donar-hi voltes i més voltes, quan tenim motius de sobres per ser feliços, només ens fa mal.

LA PRIMERA ESCOLA

S’apropa el final del curs. Cada any hi ha un punt d’inflexió en aquest moment perquè, si bé és cert que la tradició marca que l’any acaba pels volts de Nadal, jo tinc més sensació de fi de cicle quan arriben els mesos de juny i juliol, que no pas a 31 de desembre.

Enguany és especialment significatiu per molts motius. Un d’ells, que la meva filla menuda finalitza el seu ensenyament a la llar d’infants i ja està inscrita a l’escola del seu germà, al “cole dels grans!”. Ella està tan il·lusionada! Tot a la vida són etapes i qualsevol pas d’una a l’altra sempre és positiu.

Jo també estic contenta, tanmateix, no us negaré que sento certa tristesa. No perquè la nena se’m faci gran (que també), sinó sobretot perquè em fa llàstima que acabi la seva escolarització a l’Escola Infantil Copèrnic.

En aquests moments tan complicats per al sector educatiu, amb retallades severes i injustes i lleis inversemblants i fetes amb la punta del nas, vull posar de manifest que, probablement, dins de l’àmbit de l’ensenyament, un dels sectors més vulnerables i que més ha patit aquesta crisi ha estat el del col·lectiu de les escoles bressol, llar d’infants, escoles infantils o com se les vulgui anomenar. I crec que és just i necessari que es posi de relleu la importància dels centres que se centren en aquesta etapa educativa, dels 0 als 3 anys, perquè tinc la sensació que tot sovint queda menystinguda.

Totes les etapes escolars són importants. En totes elles cal esperar la màxima professionalitat i dedicació dels mestres que tutoritzen els nostres fills en horari escolar. Ara bé, he de reconèixer que a mi, patidora de mena, una de les qüestions que més m’amoïnava quan vaig ser mare era pensar que, després de la baixa maternal, quan les criatures encara són tan petites, els meus petits passarien vora 8 hores amb un grup de persones desconegudes.

Aquesta por, qualsevol neguit i la més mínima sospita que les coses podien anar malament es van esvair quan vaig conèixer la Filo, directora de l’Escola Infantil Copèrnic. Ella i el seu gran equip de professionals han fet que tots aquests anys jo me n’hagi anat a la feina amb un somriure d’orella a orella i la tranquil·litat que la criatura no només estaria atesa, mimada i cuidada sinó que, a més, rebria una excel·lent educació en valors.

L’entusiasme, dedicació, esforç i professionalitat de tot l’equip que treballa a la Copèrnic són dignes d’admirar. Diàriament es proposen nous reptes i s’escarrassen perquè la nostra quitxalla surti millor preparada.

El primer dia que la Valèria em va dir que verd en anglès era green vaig al·lucinar. Ara ni se’m fa estrany escoltar-la taral·lejar una cançó sencera en anglès.

Gràcies, Filo. Gràcies a tu i tot el teu equip.

LA FELICITAT

És curiós com hi ha dies que, per més coses que facis i més motius tinguis per estar esgotada, sents que res ni ningú pot aturar-te. Aquests dies especialment enèrgics, permeteu-me l'expressió, molen molt.

De vegades ja et lleves així, de vegades no. Sovint la sensació va in crescendo a mesura que avancen les hores. Com més feina fas, menys mandra et fa fer-ne més, com més idees tens, més entusiasme poses en pensar-ne de noves, com més somrius més ganes tens de riure de nou.

Et sents, senzillament, feliç. 

En aquests dies m'agrada molt fer un exercici: repasso minuciosament la meva vida. El que sóc, el camí realitzat per arribar fins aquí, l'educació que em van regalar de petita, el pas per l'escola, l'institut i la facultat, les múltiples i variades feines que he tingut (enguany farà ja vint anys que treballo), les grans persones que m'han acompanyat en el decurs del trajecte, les que malauradament ja no hi són, les dues personetes que han arribat per quedar-se i que depenen de mi, i el meu imprescindible, sense l'amor incondicional del qual jo no seria el que sóc.

Aleshores em sento tan afortunada que només puc estar agraïda. I aquesta plenitud em dóna forces per donar i per vendre i la capacitat de fer front a qualsevol repte que em proposi. 

TAN SENZILL COM CREURE'T-HO

Tenir la certesa que tot anirà bé ajuda a que les coses surtin bé. És una qüestió d’actitud. És tan fàcil com creure-t’ho. Tanmateix, n’has d’estar convençut de debò. No s’hi val només a fer-ho veure.

La teoria, que a priori sembla d’allò més senzilla, es pot aplicar sempre. Tant hi fa que es tracti d’una qüestió d’estat com que sigui una fotesa.

Perquè els teus desitjos es facin realitat, el més important és el convenciment que posis en la persecució dels mateixos. L’estat d’ànim hi juga un paper fonamental. El desànim, la por o els dubtes són els pitjors enemics de l’optimisme i la manera més efectiva de combatre’ls és, com acostumo a dir jo, a base d’amor. Perquè un objectiu s'acompleixi amb èxit cal posar-hi molt d’amor i afegir-hi dedicació, un bon gruix d’entusiasme i un xic d’il·lusió. Dit així sona bé, oi?

Un exemple pràctic: si quan he començat a escriure aquest article no m’hi hagués posat amb ganes, no hauria passat ni de la segona línia. El poder del convenciment és crucial. Hem de partir de la hipòtesi que es pot aconseguir qualsevol propòsit. Només amb aquesta premissa serem capaços de vèncer la desesperació quan el camí ens posa traves.

Malgrat que l’escenari actual és el que és, avui més que mai hem de procurar sentir-nos capaços d’assolir totes les fites que ens anem fixant, perquè la vida no és res més que això: la lluita per les petites coses que, sumades una a una, esdevenen grans tresors i ens atorguen moments de felicitat sublim.

L'OFICI DE SER MARE

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans "ofici" significa "allò que hom està obligat a fer pel càrrec que ocupa". És ben legítim, doncs, atribuïr la qualitat d'ofici al rol de ser mare.

És un ofici que s'aprèn com els d'abans, treballant-hi sobre el terreny i, en el millor dels casos, amb una o més mestres que estan en actiu des de fa anys i poden ajudar-te i aconsellar-te basant-se en la seva experiència (sovint la pròpia mare). N'aprens a base d'equivocar-te moltes vegades.

És una feina a temps complert però sense cap tipus de remuneració econòmica. No hi pots faltar mai, no pots agafar la baixa, no tens vacances ni disposes d'un/a superior a qui puguis queixar-te de les condicions.
Tanmateix, és un dels oficis amb major responsabilitat social i un dels més gratificants, ja que els infants que les mares convertim en adults avui esdevindran la societat del demà.


No hi ha manual d'instruccions, cada fill és un món, cada etapa és un nou repte i cada dia una nova aventura. Sovint t'hi has d'enfadar i hi ha moments realment durs. La sensació d'impotència que provoca no saber com fer que els fills acatin les normes i obeeixin és majúscula quan constates que es passen les teves ordres per l'arc del triomf. Fer plorar els qui més estimes és terrible però en determinades ocasions no tens cap altra alternativa. Intentes sempre conservar la calma i mantenir-te serena. No obstant, per més paciència que tinguis, de vegades se t'acaben els recursos i acabes alçant la veu més del que voldries. Aleshores, la temptació de tirar la tovallola és llaminera.

Malgrat tot, la responsabilitat del deure i la certesa que ningú com tu, la mare, sabrà inculcar als infants els valors i els coneixements necessaris per moure's pel món amb facilitat, et fan mirar endavant i seguir barallant-hi per fer-los millors persones.

A més, per més mal que et faci a tu renyar-los, has de saber que a ells el disgust els dura molt poc. Afortunadament, són supervivents resilients i de seguida estan a punt per somriure de nou.