EL FIL

Te'ls mires i penses que no poden ser més bonics. De vegades no pots resistir-t'hi i els ho dius. Ells somriuen i fan cara de "quesímamaquesí".

El de mare és l'únic ofici que s'exerceix de bon grat a temps complert i sense rebre cap remuneració econòmica. I tu saps que no és casual, que això no passa perquè sí, sinó pel fil.

Tens la teoria que hi ha un fil invisible que uneix els cors de les mares amb els dels seus fills i les seves filles. Per això ets capaç de passar infinites nits en vetlla i ho fas amb il·lusió, i per això quan un dels dos cau i es fa mal la ferida t'escou sobretot a tu. D'aquí ve aquest instint de protecció, molt més animal que no pas humà, i això també explica que treguis mocs i rentis culs durant dos o tres anys amb una esportivitat que ni t'hauries imaginat que existia.

Treballes incansablement en el desenvolupament d'una paciència d'última generació a prova de rebequeries que funciona la mar de bé i per molt que et facin enfadar acabes sempre abraçant-los fort. Els veus més macos que totes les coses i et semblen simpàtics com ells sols. Els defenses davant dels que s'entesten a dir que són complicats perquè, per més descreguts i poc donats a fer petons que siguin, són els teus pirulos i des que van néixer no sents cap amor més gran.

PETITES DOSIS DE FAMÍLIA

Quan eres petita el Nadal era sempre igual: et mudaves, et repentinaves i te’n anaves amb la mama i amb l’Anna a casa de l’àvia i de l’abuelito –a ell li deies així perquè era de Santander i li parlaves en castellà, i perquè de tant en tant li entonaves la cançó de la Heidi, confessa-ho–. L’àvia parava taula per a tants que mai arribaves a comptar-los tots: els avis, vosaltres tres, i els germans de la mama amb les dones i els fills. Era el millor dia de l’any perquè veies a tots els cosins i, amb sort, algun oncle després del cafè i la copa s’animava i us portava al cinema Niza o a l’Skating –que quedaven a deu minuts caminant–, mentre la resta de la família omplia de fum, d’ampolles buides i de converses per a adults la sala d’estar de casa de l’àvia.

Ara és diferent. Ara la mama no hi és i l’abuelito tampoc. Els àpats ja no es fan a la Diagonal perquè l'àvia està massa gran, i els tres tiets fan d'amfitrions, cada dia li toca a un. Ara ets tu la que té fills, i des de fa un temps estàs separada. Abans de Nadal, pactes les preferències amb el pare de les criatures. De seguida arribes a un acord, no hi ha mai disputes. En això tens molta sort. Part dels cosins amb els que patinaves sobre gel trenta anys enrere també han tingut fills, alguns també s’han separat i es reparteixen les criatures com poden. N'hi ha que per amor han marxat a viure lluny. N’hi ha que s’han re-emparellat amb algú que prèviament tenia fills i aleshores la cosa es complica: les possibilitats que els teus cosins vinguin amb els nens i coincideixin amb els teus cauen en picat. El 24 hi van els teus i el de l’Anna, però el Sergio no té nens. El 25 els teus fan cagar el Tió amb son pare i justament el Carlos sí porta els seus nens, que són de la mateixa quinta que els teus. El 26 coincidiran uns quants, però el Marc enguany treballa i els pirulos van amb son pare. De fet, ja t'està bé quedar-te a casa i escriure.

És el preu que pagues per haver reconstruït la vida. Però t’hi adaptes, perquè no tens més remei i perquè és molt divertit. Ara ets tu la que diu bajanades no aptes per a menors, ara ets tu la que alça la copa i brinda pels que ja no hi són, per qui ha fet el dinar, per qui ha portat el vi, i per la mare que els va parir tots: l’àvia. I veure-la riure, entre sospir i sospir quan recorda la mare (la teva), és el millor regal de Nadal. Aquestes petites dosis de família, encara que siguin per fascicles, són fantàstiques. Cada àpat és com un àlbum de cromos: hi tens uns “tenguis” i uns “faltis”, i sempre esperes que al proper tindràs la col·lecció completa.

DIGUES COM ESCRIUS I ET DIRÉ QUI ETS

En un text, les paraules poden amuntegar-se una darrere l'altre o deixar-se caure subtilment i ballar al compàs. Poden confegir una melodia enèrgica, com la Simfonia número 5 de Bethoveen, o tan embriagadora com la Nuvole Bianche d’Einaudi. Però també es poden trepitjar les unes a les altres i barallar-se tan fort que el paper s'acabi estripant, tot depèn del mestre de cerimònies.

Una cosa que he constatat en el decurs dels anys és que pots conèixer les persones a partir dels seus textos. Pots odiar un home pel que escriu o pots arribar a estimar-lo, no tant pel què sinó pel com. Això no és nou: Cyrano de Bergerac fa més de 400 anys que va posar l'escriptura al servei de l'amor, i va funcionar.

Hi ha persones que escriuen per pensar, són les que fem els tallers de Catorze.cat, i n'hi ha que no pensen gens ni mica abans de posar-s'hi. N’hi ha que només escriuen llistes: de la compra, del que han de posar a la maleta, de les paraules que ha après a escriure el seu fill, dels objectius de l’empresa o dels desitjos per a l’any vinent. N’hi ha que només escriuen per Nadal, quan fan la carta als Reis Mags i perquè queda bé felicitar les festes. N'hi ha que escriuen perquè sí, només per passar l’estona, i també n’hi ha com jo: que si no escrivim morim.

NI TÍPICS NI TÒPICS

Són com el seny i la rauxa, talment com el yin i el yang, i s'estimen i s'odien a estones alternes. Quan es barallen semblen una versió catalana de Tom & Jerry i quan estan de bones és un regal guaitar-los d'amagat i escoltar furtivament les confessions que es fan.

L'Hèctor no ha jugat mai a pilota i passa olímpicament dels cotxes i els superherois. És molt més mental que físic. La curiositat el mata, s'ho qüestiona tot i necessita respostes ràpides. Tenir la vida sota control li ve de sèrie –deu ser genètic– i les mitges tintes no li van: o blanc o negre. És maniàtic, meticulós i malaltissament ordenat. Li fan pànic tots els gossos i molt de fàstic els insectes. No sap el que és tenir gana ni ha descobert el plaer de dormir –per més que he provat d’explicar-li que no, ell ho troba una pèrdua de temps– però és molt honest, això sí, el més honest de tots els nens, i tan sensible que fa por.

La Valèria no té por de res. Canta i balla compulsivament i d’extraescolar ara fa Jiu Jitsu. Vergonya? Ni poca, ni gens. Somia en viure a les muntanyes per poder tenir un gos, un gat, un conill i un cavall. Té el cap ple de pardals i una imaginació que esparvera. No sap guardar un secret però ella els vol saber tots. És fan dels fantasmes, les bruixes i la màgia. Ara parla amb les joguines i està convençuda que té poders. Ell es desespera, literalment: «mama, hauré de tenir una conversa amb les seves amigues a veure qui li posa aquestes idees absurdes al cap».

Per a mi és molt divertit, és molt més distret així, però me'ls miro i em sembla inaudit que els dos hagin sortit exactament del mateix lloc.

NO LES ENTENC

S'ha d'estar molt avorrit per dedicar-se a fer la guitza a tota hora. S'ha de ser molt incompetent per pensar que tothom et pot fer ombra. S'ha de ser molt patètic per no adonar-se que tot el mal que fas pot acabar per explotar-te a la cara.

No les entenc aquestes persones.

Si sabessin escoltar, que normalment no passa, els diria que invertissin tota l'energia que gasten escupint hostilitat en ajudar un amic, en somriure, o en explicar al seu fill un conte bonic. Que apartin les espases i desin els punyals. Que es relaxin, que es regalin un passeig, que observin com cauen les fulles seques quan bufa el vent, com s'escolen per les cortines els primers raigs de sol a l'alba.

Els ho diria. Els convidaria a ocupar-se dels problemes reals i a deixar de mirar-se el melic.

Però s'ha de ser molt ingènua per pensar que aquestes persones dedicarien un minut de la seva vida a escoltar-te, i encara menys a repectar-te.

23 DE NOVEMBRE

"23 de novembre, què passa el 23 de novembre?". Sóc molt bona per a les dates. Acostumo a recordar-me dels aniversaris de familiars, amics i coneguts. Tinc la sensació que el 23 de novembre és un dia assenyalat, però repasso mentalment la data de naixement de totes les persones que conec de novembre, i res. Potser em confonc... "23 de novembre, 23 de novembre...", no ho sé.

A les 11:23 h (ja és casualitat) arriba el flaixbac. "Ja està". "Què?", pregunta la companya de feina que s'asseu just davant meu. "Ah, no, res, pensava en veu alta".

23 de novembre, és clar. Va ser l'última vegada que et vaig veure somriure. Estava de baixa maternal per la Valèria i després de deixar l'Hèctor al cole vàrem venir a casa vostra. Quin casament més especial. És ben bé que la malaltia estava acabant amb tu però no pensaves deixar-te endur sense regalar el teu amor etern a la Mertxe.

Quinze dies després t'acomiadava per sempre. Des del teu, n'he plorat molts més, d'enterraments, però cap altre de ningú tan jove com tu.

L'Hèctor parla sovint de tu. "La Laia això, la Laia allò altre". La Valèria també, però ella en realitat no et recorda. Tu ja estaves molt malalta quan va néixer.

Jo t'anomeno dia sí i dia també. De vegades et ploro molt, però hi ha records que em fan somriure. Com el d'avui. Gràcies, Laia.

DECIDIR NO ÉS FÀCIL

Les decisions que costen més de prendre són les que depenen només de tu. Que, si ho penses bé, tampoc són tantes.

Quan eres petita, a casa decidia la mare i a l'escola la mestra. Durant l'adolescència, entre el ball hormonal i la muntanya d'inseguretats que col·leccionaves, no vas decidir mai res sense el consentiment i el vist-i-plau de com a mínim dues o tres amigues de l'ànima. Ara, a la feina, ja et sembla bé que les grans qüestions no depenguin de tu, no fos cas que l'espifiessis.

Sempre has estat molt així. Necessites l'aprovació de les persones que t'envolten. T'agrada agradar. No hi pots fer res. Que l'àvia et rigui les gràcies et fa sentir bé. Que en un sopar de nenes t'escoltin totes embadalides et dóna corda per explicar tres-centes historietes més. Que la Valèria un matí de camí al cole et digui que el vestit que duus és molt bonic, que l'Hèctor et miri amb orgull perquè li encanta la idea que li has donat per a la redacció que ha de fer en castellà, o que la tieta Núria aplaudeixi alguna idea que has tingut, t'encanta.

Fins i tot quan escrius un text per publicar, te'l llegeixes una i mil vegades, i en cada lectura intentes endevinar quina reacció tindrà l'Anna, el Marc, o aquella coneguda de l'àvia que saps que et llegeix. No suportes decebre. Per això, quan una decisió depèn només de tu, et bloqueges.