dimarts, 21 de juliol de 2015

EL PLAER D'ENRAONAR

Només hi ha una cosa que m'agradi tant o més que escriure: ENRAONAR.

No sabria explicar per què, però m'apassiona parlar des de ben menudeta, suposo que des que tinc ús de raó. Ho poden corroborar els qui em coneixen bé i m'han fet callar més d'una vegada, per pesada. Sobretot, un amant incondicional del silenci que tinc a casa.

M'encanta xerrar dilatadament amb una amiga que fa temps que no veig i que em passin les hores volant. Em deleix comentar amb als nens com els ha anat el dia quan surten d'escola o trucar l'àvia per saber com es troba. M'entusiasma arreglar el món amb la parella en una sobretaula que s'allarga fins acabar l'ampolla de vi. A més, sóc molt fan d'aquelles converses que jo anomeno «de carrer», que sorgeixen espontàniament, de forma improvisada. Tant se val si són amb l'amo de la botiga de joguines de la cantonada del costat de casa, com si són amb la conductora de l'autobús que agafes cada dia, o fins i tot un diàleg fugaç amb una dona a qui li han caigut les claus per accident, o un comentari breu amb algú que també fa cua a la xarcuteria. No us podeu arribar a imaginar la de coses que he après xerrant amb la gent.

M'encanta enraonar perquè aprenc un munt de coses, però també pel pur plaer mental, i diria que fins i tot físic, que em produeix el fet de parlar. I quan més contenta estic, més xerro. Xerrades trivials, garlades banals, però també converses transcendentals, científiques, crucials... Em fascina anar unint una paraula amb l'altra, entrellaçant-les per formar frases que tinguin sentit, que provoquin opinions, que arrenquin somriures o que suscitin controvèrsies. 

No en va, si estic callada gaire estona seguida i no és per protocol ni per obligació (a la feina, al teatre, al cinema, etc...): malament. Un silenci perllongat, en mi, acostuma a ser símptoma que alguna cosa no rutlla. I el més curiós de tot és que el motiu no el sé. No és quelcom que faci voluntàriament. No és per allò d'«ara m'enfado i no respiro» (o en el meu cas: «ara m'enfado i no parlo més»), sinó que surt així espontàniament. I l'experiència em demostra que quan no tinc ganes ni tant sols d'explicar el que em passa és veritablement perquè estic molt moixa. De fet, quan em fan enrabiar sí que parlo. Emprenyada no tinc cap problema per esbroncar qui calgui i exposar les meves raons. El que em fa emmudir és més aviat la tristesa, l'angoixa, la decepció o la incomprensió. I el més curiós de tot és que com més callada estic, més m'ensopeixo. Es produeix com un espiral: no tinc ganes d'enraonar i aleshores em vaig apagant encara més i em sento pitjor. Voldria desfogar-me explicant a algú el que em succeeix però no en sóc capaç. I aquesta impotència em fa sentir pitjor.

És quan finalment trenco el silenci que em començo a sentir millor. És quan els mots tornen a brollar alegrement que recupero la meva essència i, mica en mica, tot es va posant a lloc. He arribat a pensar que, parlar, en el meu cas, és pura medecina.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada