divendres, 21 d’agost de 2015

L'INSUPORTABLE INSACIABILITAT DE L'ÉSSER HUMÀ

Per què deu ser que sempre volem allò que no tenim?
L'observació de centenars de persones que he anat coneixent en el decurs de la meva vida m'han fet arribar a la conclusió que el desig és inherent a l'ésser humà i que tendim a sentir-nos, majoritàriament, insatisfets.

De petits, volem la joguina que té la nena més popular de la classe.
D'adolescents, desitgem en silenci una parella com la del nostre millor amic.
De joves ens delim per poder comprar-nos la moto que té el veí "pijo" del quart.
A l'etapa adulta ens morim d'enveja quan uns amics ens expliquen com de bé es porten els seus fills. Voldríem tenir l'hortet urbà que s'ha muntat el sogre (perquè ell té temps lliure i nosaltres no). Ens encanta la decoració del pis d'aquells cunyats tan moderns. Esperem amb ànsies que ens toqui la loteria per a poder fer l'inoblidable viatge al Japó que sembla ser que ha fet tothom menys tu.
Quan som vells volem ser joves i de menuts volíem fer-nos grans de seguida.
Els de ciutat volen anar a viure al camp i els de camp somien amb un pis a la capital.
Si tenim els cabells llisos els volem rinxolats i si naixem amb tirabuixons ens els allisem tant com podem.
Quan no tenim temps lliure ens agobiem i quan en tenim massa ens avorrim.
I així, una llista infinita de desitjos i anhels que ens fan sospirar d'enveja i de desencís. No en tenim mai prou.

I per què no valorem el que tenim?

Aquesta és la pregunta del milió. Ningú no està content amb el que té perquè tendim a valorar molt més positivament allò que posseeixen la resta de persones que no pas el que tenim nosaltres. Ens costa molt donar valor a allò que ja és nostre, a allò que ja tenim. En canvi, ens emmirallem amb coses que encara no hem tastat, que no ens pertanyen i que, probablement, no tindrem mai.
I..., ja em perdonareu, però semblem tots tontos!

Proposo que fem una repassadeta ràpida a tot el que estimem, a tot el que hem construït, a tot el que posseïm, a tot el que forma part real de les nostres vides, a tot el que ens fa riure cada dia, a tot el que l'experiència ens ha atorgat i a tot allò pel qual hem lluitat. En definitva: a tot el que som.
Estic convençuda que, després de revisar tot això, ens adonarem de l'immens tresor que hi ha en cadascun de nosaltres i deixarem de buscar insaciablement allò que, en teoria, ens ha de fer feliços. Perquè la felicitat està en nosaltres mateixos i en les petites coses, només cal saber-la assaborir.


1 comentari:

  1. Totalment d'acord Pati, com sempre. Les persones més felices no tenen les millors coses, simplement aprecien les coses que tenen. ��

    ResponElimina