dijous, 2 d’abril de 2015

EL CONTE DE LA MARE (IM)PERFECTA

Vet aquí una vegada que hi havia una mare que volia ser perfecta.
De tan com desitjava criar i educar els seus fills de la millor manera possible, s'atabalava i es frustrava. 
Volia que els petits de la casa mengessin de tot, però eren llepafils, com ella ho havia estat de petita.
Volia que fossin tranquils, però eren molt moguts i nerviosos, igual que ella.
Volia que no alcessin la veu, que respectessin el seu torn de paraula, que no s'aixequessin de la taula abans d'acabar el plat, que no brinquessin damunt del sofà, que no es barallessin mai entre ells, que demanessin totes les coses si us plau, que saludessin en entrar a una botiga, que donessin les gràcies si algú els donava un caramel i que sempre posessin bona cara...
PERÒ EREN NENS!
I, per tant, tan imperfectes com qualsevol ésser humà, i amb molta menys experiència a les esquenes que un adult.

Un dia va decidir no posar-se ella tan nerviosa. 
No volia estar de morros tot el dia.
No volia ser un corcó donant ordres a tort i dret, insistint-los una i una altra vegada que es comportessin bé.
I, d'ençà d'aquell dia, els infants van començar a mostrar-se més tranquils.
Ella va optar per no exigir-los tantes coses, cada dia, a tota hora.
I va comprovar, meravellada, que els seus fills anaven assolint fites. 
Mica en mica, sense que ella els estigués absolutament al damunt tot el dia, entre error i error, ells aconseguien grans encerts.

A la vida, com en tot, cal saber esperar i ser pacient. Cal entendre que totes les coses tenen el seu procés, i la maduresa d'un infant, també. 

I sobretot, sobretot, cal acceptar que no hi ha mares perfectes. Sinó que totes som (im)perfectes i, precisament per això, els nostres fills ens adoren. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada