dijous, 26 de març de 2015

ELS CAPRICIS D'UN DESTÍ FATAL

Sóc del parer que tots i cadascun de nosaltres tenim una data de caducitat fixada des del dia que naixem. Quan toca marxar, toca i punt.

Fa anys que defenso aquesta hipòtesi. En primer lloc, perquè ningú, ni el més erudit dels homes, sap què determina que hom faci el darrer sospir de la vida en un moment concret o un altre, llevat, és clar, dels casos de mort natural per vellesa. I, en segon lloc, perquè prefereixo pensar que va com va, que avui t'ha tocat a tu, i no a mi o al del costat, perquè sí. Perquè, prèviament, estava escrit que fos així.

Quan una persona mor abans d'hora, quan mor per causes surrealistes, quan mor sense previ avís, quan mor com a conseqüència d'un accident absurd, quan mor un infant enmig d'un foc creuat en un conflicte bèl.lic o quan un lactant pateix una mort sobtada, l'impacte és tal, que m'estimo més pensar que li tocava i que res s'hauria pogut fer per evitar-ho. Prefereixo acceptar que estava escrit, que no pas creure que s'hauria pogut evitar aquell final fatídic "si no hagués pujat a aquell cotxe", "si no hagués anat de convivències", "si no s'hagués banyat al riu", "si aquell lladre no s'hagués creuat amb ell", "si aquella guerra no s'hagués començat mai", "si aquell virus no l'hagués infestat" o "si aquell os de pollastre no li hagués obstruit la gola".

No sé si m'explico... Són tan diverses les circumstàncies que fan marxar les persones d'aquest món i són tantes les variables que entren en joc, que m'espanta imaginar que mitjançant els meus actes o les meves decisions pugui escollir el meu destí final i el de les persones que m'envolten. Perquè, de ser així, el dolor per les pèrdues que arriben abans d'hora, encara seria més insuportable i el sentiment de culpa o responsabilitat, inevitable.

Suposo que és un escut, una protecció, una cuirassa que em poso de cara a acceptar les pèrdues que he viscut i les que hagin de venir. Sóc nerviosa, patidora i m'atabalo amb facilitat. Neccessito tenir-ho tot raonablement controlat, però hi ha qüestions, com aquesta, que s'escapen de qualsevol lògica i control.

Tanmatex, això no treu que, mentre dura el meu trajecte, abans d'arribar al final, no eviti posar-me en situacions de risc. Per aquest motiu, ensenyo els meus fills a tenir cura quan creuen el carrer, quan salten de cap a una piscina o quan juguen a fer el cabra al parc. Vetllaré sempre perquè totes persones que estimo no es posin en situació de risc innecessàriament. Ho faré sempre. Tot i que en el meu interior sento que, en realitat, quan arribi la meva hora, marxaré, irremeiablement.

Aquests dies, arran de l'accident ocorregut ahir als Alps francesos, tothom especula sobre les causes que van fer que l'avió s'estavellés i tothom busca els culpables desesperadament. Però, saber què o qui ha destrossat per sempre la vida de cent cinquanta famílies, no farà tornar els éssers estimats perduts, ni alleugerirà el dolor, ni ajudarà a superar el dol. Han marxat per sempre, sense previ avís, sense comiat, sense que cap d'ells sabés, en acomiadar-se dels seus ahir al matí, que mai més els tornaria a veure, ni abraçar, ni besar.

Com diu la meva àvia: "ja cal apropofitar cada bon moment al màxim perquè, al final, és l'únic que ens endurem".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada