Surts al balcó per estrenar el coixí que la Laura t'ha regalat per al banquet que hi tens, perquè, com et va dir quan te'l va donar, "la vida sempre és millor amb un coixí". És dissabte, són dos quarts de nou, fa fred, però el cel és clar, i hi ha dues veïnes del pis de dalt que ja peten la xerrada. No pots evitar parar l'orella, que per alguna cosa et vas fer periodista.
Parlen de Nadal, de com organitzaran els àpats, que si hauran de demanar cadires perquè ja són tants que no sap com encabir-los tots, que si ja tenen el marisc congelat perquè després apugen els preus i és prohibitiu. L'una farà tartaletes de salmó, l'altra l'esculleda que feia la seva mare, el torrons no hi faltaran i allargaran la festa fins que els més petits ja no puguin més.
Elles van xerrant i tu només penses en com de diferent serà la teva nit de Nadal. Sereu cinc, la teva germana petita, els teus tres fills i tu. Fa 25 anys que ja no tens la mare, l'àvia va morir l'estiu del 24, t'has tornat a separar, i la teva bessona marxa totes les festes, com cada any des que es va casar amb un asturià.
A tu, que et fascinen les trobades familiars i les taules plenes de gent fent xivarri, escoltar les dues veïnes et parteix pel mig. Voldries un sopar amb nadales i panderetes, riure fins que ja no puguis més, que els tiets expliquin acudits dolents, que grans i petits et demanin els jocs de taula, tapar el més menut de la família que s'ha clapat al sofà, i que l'àvia proposi un brindis pels que ja no hi són.
No vols plorar, però les llàgrimes et cauen al raig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada