dilluns, 16 de desembre de 2019

UN ANY PER DEIXAR ENRERE


Si els Reis Mags existissin, els demanaria una tarda amb tu i m'hi quedaria per sempre. Ho vaig escriure fa un any, i ara subscriuria totes i cadascuna de les paraules d’aquell post.

Durant una bona estona no et diria res. Només m'asseuria a la teva falda i m'arrauliria dins teu. Respiraria al compàs que marquessis i deixaria brollar totes les llàgrimes que fa temps que m'empasso. Però és que n’he empassat tantes, de llàgrimes, aquest 2019, que segurament necessitaríem més d’una tarda.

Em pesa, aquest 2019, i només tinc ganes que s’acabi. Ha estat un any gris. Un any esgotador. Un any per deixar enrere i no pensar-hi gaire. Desitjo com mai desfer-me d’aquesta motxilla que està massa carregada de raons per estar trista i disgustada i preocupada i emprenyada i decebuda i col·lapsada i exhausta.

I potser sí que la felicitat està sobrevalorada i que no m’hauria de preocupar en excés que l'any hagi tingut més ombres que no pas llums. Però em fa ràbia. Sempre he procurat veure el costat bo de les coses, sempre he tingut motius de sobres per estar contenta i sentir-me bé, i em molesta profundament acumular dies grisos a desenes, com si els col·leccionés.

Aviat farà quinze anys que et vas morir però crec que mai m’havies fet tanta falta com ara. Sort dels somriures dels pirulos. Sort de la vitalitat que m’encomanen i de l’energia que m’obliguen a tenir. I sort d’alguns moments magnífics que guardo en un racó, perquè jo sempre faig cas a l’àvia, que diu que «si tens un bon rato, aprofita’l, que és tot el que t’enduràs». I sort de les persones que m’estimen i m’escolten i que sempre m’han fet costat.

M'agradaria pensar que en realitat no estàs tan lluny i que si els Reis Mags existissin em regalarien una tarda amb tu i jo m'hi quedaria per sempre, però la realitat és que els Reis Mags no existeixen i que tu no vindràs a abraçar-me.

Cap comentari:

Publica un comentari