dilluns, 29 d’octubre de 2012

UN DIAMANT EN BRUT

Va nèixer amb els ulls tan oberts que el personal mèdic de la sala de parts va quedar sorprès. Eren enormes, d'un color blau cel absolutament translúcid, i miraven el món amb una curiositat voraç. A la primera revisió pedriàtrica, quan només tenia 10 dies, l'infermera va preguntar un parell de vegades la data de naixement, estupefacta per la desimboltura i l'estat despert de la criatura. "No dorm en tot el dia", vaig rondinar jo. "El nen? No dorm?... I què? Jo el veig fantàstic aquest bebè!", va repondre la pediatra amb un punt d'ironia que en aquell moment no em va fer gens ni mica de gràcia. "No passa res... És clar... Però em pensava que els nadons dormien pràcticament tota l'estona i que només es despertaven per menjar", vaig dir jo. Aleshores vaig aprendre una cosa: cada nen és un món i aquí no hi valen generalitzacions ni comparacions.

Dormint poc, menjant a tota hora i amb una curiositat ferotge, l'Hèctor va decidir, el mateix dia que feia els 9 mesos, que ja n'hi havia prou d'estar-se quiet i va començar a córrer. Directament. Sense gatejar, sense haver fet caminades curtes tot recolzant-se en els mobles o agafant-me de la mà. Corria i, evidentment, queia. Plorava. S'aixecava, corria i tornava a caure. Plorava més. Però hi tornava. S'aixecava i corria fins que queia de nou, i plorava.

Mai no li va cridar l'atenció una pilota, ni un cotxe, ni tampoc va voler anar al parc. En canvi, era feliç escoltant i mirant el contes que li explicàvem els adults, gaudia sentint cançons i s'emocionava encaixant les peces d'un petit puzzle. Amb un any i mig construïa frases amb subjecte, verb i complements, als dos anys se sabia tots els colors en anglès, i abans dels dos i mig emprava amb assiduïtat expressions com ara: "fins i tot", "malgrat això", "en realitat el que vull dir és" o "em refereixo a". Als tres anys va aprendre a escriure (tal com sonen les paraules, totes juntes, sense separar-les) i se sabia l'abecedari de memòria. El seu compositor preferit era Bach i s'enlluernava amb construccions arquitectòniques com la Sagrada Família o la torre Agbar, aprenent-se de memòria el nom dels arquitectes. De seguida es va sentir atret per temes com l'astronomia (la formació dels planetes), la vida i la mort o el pas del temps. Ha passat llargues estones fent sopes de lletres i quaderns d'activitats, o jugant a cartes, les dames o el domino. És molt creatiu i sempre ha mostrat predilecció per les manualitats. 

Era un nen molt rialler, divertit, vital i enèrgic, però, no obstant, quan va começar a anar a l'escola bressol, el caràcter li va anar canviant. Durant el primer curs va plorar cada dia. Tots els dies, sense excepció. Una tarda, sortint de la llar d'infants, em va dir que ell no tenia amics, sinó companys. "Però per què no són amics teus?", li vaig preguntar jo. "Perquè no m'entenen, mama", va respondre conveçut. Recordo aquell instant com si estigués passant ara mateix. Els nens no l'entenien? Vaig pensar que, de fet, tot sovint, jo tampoc no l'entenia. No entenia per què s'enfadava contínuament si ho tenia tot per ser feliç: uns pares que l'adoràvem, que podíem dedicar-li moltes hores i una llar plena de somriures i joguines.

Amb el pas del temps, l'Hèctor es va anar tornant esquerp, no feia petons ni abraçades a gairebé ningú llevat de mi i el seu pare. Va adoptar un rol com de resignació, de tristor permanent, d'insatisfacció. Qualsevol contratemps es convertia en un drama. Estava tens, acumulava ràbia, i portar-li la contrària podia esdevenir una autèntica tragèdia.

Des de fora, tothom opinava, tothom criticava i tothom jutjava.
 
Van ser temps molt durs. Cada dia desitjava que l'endemà fos més senzill. Cada nit quan el deixava adormit el mirava i em preguntava què carai devia estar passant a dins d'aquell caparró que semblava estar en ple rendiment a tota hora. 

L'Hèctor va començar l'escola amb la il·lusió que l'avorriment de la llar d'infants ja havia passat a la història. Tant ell com jo, perquè ho havíem parlat, teníem l'esperança que hi hauria un abans i un després de començar P3. Ara faria anglès, música i informàtica. Ara podria ser feliç i sentir-se motivat. 
Però no tot van ser flors i violes, el curs duia un ritme determinat i l'Hèctor es va decebre molt. 

Malhumorat, sense ganes d'anar al cole i abosolutament dèspota, va arribar a P4, sense pràcticament interacuar amb nens de la seva mateixa edat. La situació era insostenible i l'Hèctor ens va arribar a dir que ell estava així per culpa nostra. Que érem nosaltres, el pare i jo, qui el fèiem enfadar. Independentment de la seva manera de ser, d'aquest caràcter fort i impulsiu, i la poca maduresa i intel·ligència emocional que semblava tenir l'Hèctor, el pare de la criatura i jo havíem comentat més d'una vegada que potser part del problema venia de la seva precocitat a nivell cognitiu. I fins i tot n'havíem parlat, sense èxit, amb la pediatra i les diferents mestres que va tenir abans de P4.

Finalment, quan la meva impotència arribava al límit, quan sentia que tot se m'escapava de les mans, vaig conèixer l'Anna. Hi ha un abans i un després de conèixer-la, i ella ho sap. L'Anna Claret, psicòloga infantil que dedica unes hores a tractar els nens de l'escola on està matriculat l'Hèctor, ens va rebre i ens va escoltar. Meticulosament, va anar anotant en una llibreta totes les coses que li explicàvem. Després va fer preguntes. Moltes preguntes. I va seguir anotant. Escoltava amb tanta atenció que semblava que el fill fos seu. Ens va donar un parell o tres de pautes, ens va recomanar un llibre per intentar reconduir la situació a casa i, sobretot, ens va tranquil·litzar molt. Recordo especialment que em va dir: "Tu no has fet res mal fet. I ell no ho fa millor perquè no en sap".


"Tu no has fet res mal fet. I ell no ho fa millor perquè no en sap". Me l'he repetit infinitat de vegades, aquesta frase, i sempre m'ha donat calma.

A l'Anna també li vam comentar les nostres sospites que la precocitat de l'Hèctor pugués tenir alguna cosa a veure amb el fet que el nen tingués altes capacitats. Quan l'Hèctor tenia quatre anys i mig, ella li va fer unes primeres proves i amb els resultats a la mà ens va derivar a un centre especialitzat per tal que acabessin de determinar fins a quin punt aquelles altes capacitats podien ser les causants de la frustració permanent de l'Hèctor, del seu ensopiment, del seu caràcter aspre, tibat i rígid i, sobretot, perquè ens orientessin alhora d'ajudar-lo a ser feliç.




Per unanimitat i després que l'Anna parlés amb els professionals del centre especialitzat i es reunís amb la dirctora de l'escola i la mestra de P4, es va decidir fer el que s'anomena una "acceleració" a l'Hèctor. És a dir, no cursaria P5 i passava directament a 1er de Primària. I he de confessar que, tot i la meva por inicial, malgrat els meus dubtes de si realment estàvem fent el millor pel nen, el resultat ha estat un èxit rotund.

Avui per avui, l'Hèctor té cinc anys i mig, està cursant 1er, se sent realitzat, ha madurat profundament, interactua amb nens de la classe i gaudeix de llargues estones al parc. Sí, també juga als escacs, construeix ell mateix els mots encreuats i fa sudokus, però és feliç i ja no m'ha tornat a dir més que els seus companys no l'entenen.





Gràcies, Anna. Si tots els professionals fessin la feina amb l'entusiasme i la passió que hi poses tu, el món aniria molt millor.

1 comentari:

  1. És veritat, malauradament el món no va millor perquè hi ha molt de funcionari desmotivat que, lluny d'incentivar aquesta mainada tan prometedora, els provoquen frustració i soletat.
    Quina sort que ha tingut aquest noiet. Enhorabona.

    ResponElimina