dijous, 27 de setembre de 2012

SENSE NOTÍCIES D'ELLA

Ara feia dies que no agafava el metro en hora punta. Avui ho he fet. Quan el comboi va molt ple, sense voler-ho, sents les converses de les persones que tens més a la vora. Posar-se música amb els auriculars és una opció per estalviar-te escoltar segons quines foteses. Avui, però, l'atzar ha volgut que l'únic espai lliure que hi havia per a mi dins del vagó estigués just al davant de dos nois d'entre vint-i-cinc i trenta anys.
Sabeu que sóc una romàntica empedreïda, per això quan he sentit la frase: "Jo només dic que si en realitat no la coneixies, el cop no pot haver estat tan dur... ", he posat l'antena i he parat l'orella, gairebé com un acte reflex. La història pintava interessant i he optat per prescindir de la música. He fet bé, perquè després de més de 12 hores encara vaig donant-hi voltes.
- Com pots dir que no la coneixia? És clar que la coneixia!
- Però no m'has dit que no us havíeu vist mai?
- Que no l'he vist mai en persona, però n'estic enamorat! A veure si ho entens: jo l'estimo.
- Doncs no. Dec ser massa simple, jo... No entenc que t'hagis pogut penjar d'algú a qui no has vist mai. Però si ni tant sols li havies fet un petó!

Es pot estimar algú a qui no has mirat directament als ulls? Doncs sembla ser que sí.



Aquest noi s'havia enamorat perdudament d'una noia que devia haver conegut a través de les xarxes i amb qui només tenia contacte 2.0: missatges de Whatsapp, Facebook o Twitter, i algun correu electrònic amb fotos, suposo. Pel motiu que fos que malauradament els vint minuts i escaig de trajecte no m'han permès esbrinar la noia havia posat punt i final a la relació i ell ja no tenia manera de contactar-hi. Senzillament, ella havia desaparegut, s'havia esfumat.

Les paraules amb què descrivia cadascuna de les virtuts de la seva estimada, l'angoixa amb què explicava la tragèdia de no poder seguir amb la relació, i la impotència que sentia de no saber com localitzar la noia, posaven de manifest que aquell no era un amor d'estiu que quan arriba la tardor es panseix. Aquell era un amor de veritat, una passió en majúscules.

Abans de baixar del vagó he mirat el rostre del noi. Estava abatut, absolutament desolat. I m'ha fet llàstima. M'ha semblat molt injust que algú que estima amb aquesta intensitat, no pugui acariciar i besar la dona dels seus somnis.

2 comentaris:

  1. Què be que escriu, senyoreta! Fa goig! Petons from Wien!

    ResponElimina
  2. Com sempre.... genial. Com t'admiro Pati.

    ResponElimina