dimecres, 5 de setembre de 2012

EL ROL QUE ENS TOCA VIURE

A la ficció estem molt acostumats que sigui així: cadascú té un rol, cada actor o actriu interpreta un paper amb uns trets característics ben marcats i del tot definits. Si pensem per exemple en sèries de televisió, les comèdies sobretot, gairebé en totes elles hi té cabuda un personatge que és llest, un que fa de guapo, un que encarna la perversió, un de beneit, un que escalfa braguetes, un de saberut, un que és romàntic, un que cau malament perquè és molt xulo, un que hi posa la racionalitat, un de bromista i un que és l'eixelabrat del grup. No sé si me'n deixo algun però, més o menys, la cosa quedaria reduïda a aquests, que prenen forma masculina o femenina indistintament. No se'ns fa estrany que la que és romàntica sigui, bàsicament, això: una romàntica empedreïda. O que el que és un xulo no resulti més que això: un cregut rematat.

A la vida real ens costa més d'entendre. Ens fa la sensació que la personalitat humana té molts més matisos, més colors, que és infinitament heterogènia. Ens sembla impossible definir el caràcter d'algú reduint-lo a un únic tret al voltant del qual giren la resta de característiques d'aquell individu. Suposem que tot és molt més complex i que, per força, cal tenir en compte la suma de desenes de particularitats. "Els homes i les dones som complicats", ens repetim una i una altra vegada. "Elles més que ells", se sol dir...

Però, en realitat, quan mires amb certa distància les persones del teu voltant, de seguida t'adones que cadascuna d'elles té el seu propi rol, una etiqueta que rep pràcticament des del moment de nèixer i que l'acompanyarà la resta de la seva vida.
Qui no té un amic que sap escoltar, que sempre hi és quan el necessites i que mai demana res a canvi? Qui no té aquella companya de feina que és l'alegria del despatx, que sempre somriu i fa bromes per animar el cotarro? Qui no té un germà que pren totes les decisions importants de la família?
Tots tenim un signe diferencial que, a l'hora de la veritat, és predominant, guia la nostra existència i redueix a pràcticament res la resta de matisos que la nostra personalitat pugui tenir.
I... sabeu què? Que en part me'n alegro, perquè som molt més simples del que ens pensem, tot i que sovint ens compliquem la vida innecessàriament.

A mi em deu haver tocat ser l'entusiasta de la pel·lícula perquè cada dia estic més convençuda que cal somriure molt més, alçar la veu molt menys i deixar-nos estar de romanços. Perquè, total, són només un parell de dies els que estem en aquest món, oi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada