dijous, 12 d’abril de 2012

FLY ME TO THE MOON

De dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món n'hem tingut tots i no cal dir que són sublims!
Quan detecto que la vida m'obsequia amb un d'aquests dies, sé que tot sortirà bé, que res no fallarà. El meu somriure és generós i perenne, el sol em sembla més lluent, la remor del metro no m'importa, els crits no m'ofenen, l'excés de feina no m'estressa i qualsevol cosa que faci aquell dia ratllarà la perfecció.
La llàstima és que per més que voldria que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida.
Tot plegat és força complicat d'entendre perquè, en realitat, sovint tampoc endevino quin ha estat el desencadenant que ha provocat que aquella jornada sigui fantàstica. Suposo que és el resultat d'un cúmul de circumstàncies que unides tenen el poder de convertir un dia normal en un dia excels. I precisament perquè no depèn d'un únic factor, sinó de la conjunció de diferents variants, de dies com aquests només en tenim un de tant en tant, i aquesta escassetat fa que encara el valorem més.
Quan en tinc un, la banda sonora que m'acompanya de fons és el Fly me to the moon de Frank Sinatra. Segurament perquè em sento tan bé, tan amunt, que em sembla que podria desafiar la llei de la gravetat i volar cap a la lluna.

1 comentari:

  1. N'estic totalment d'acord!!!!! I no sé si et passa també com a mí que de la mateixa manera hi ha d'altres dies que t'aixeques malament sense saber tampoc la raó i en aquest cas fins que no te'n vas a dormir i comences un nou dia sembla que no te fí!!!
    Núria (tieta)

    ResponElimina