dissabte, 18 de febrer de 2012

EDUARD DE VICENTE, UN HOME DE PEL·LÍCULA!

Foto: Patrícia Lainz

 
“A l’època del 3D, guanyarà els Oscars una pel·li muda! Em sembla una ironia del destí fantàstica.”

L’Edu de Vicente, com habitualment l’anomenem tots els que el coneixem, sempre té un somriure a punt. Precisament amb aquest somriure el veig venir pel passadís que va des de la redacció d’El Periódico fins a la porta de sortida del rotatiu. Hem de buscar algun lloc per fer l’entrevista. En circumstàncies normals seuríem en una terrasseta a prendre el sol, però les temperatures extremes i el fort vent que agita la ciutat aquest mes de febrer no ens donen cap altra opció que arrecerar-nos en una cafeteria. Aigua amb gas per ell i Trina per mi.

Foto: Patrícia Lainz

Fa més de 25 anys que l’Edu es dedica a comunicar cinema, especialment a la ràdio, el mitjà de comunicació que més li agrada, on ha dirigit els programes “Con el cine en los talones” (Cadena Catalana), “Cine en el cuerpo” (Onda Rambla) i “El Club” (Com Ràdio), i ha col·laborat a “Los musicales de la Cadena Catalana” d’Albert Malla; “La radio de Julia” de Julia Otero; “El matí a 4 bandes” de Toni Marín; “La teva sortida” de Josep Maria Neguillo, i “Eureka!” de Mònica López, entre d’altres. També l’hem vist a la petita pantalla col·laborant en programes com “Les 1.000 i una” de Jordi González, “La columna” de Júlia Otero, “El Club” d’Albert Om, o “Divendres” d’Espartac Peran i Xavi Coral, i dirigint i presentant el programa “Seqüències”, emès a La 2 el 1998. A més, és col·laborador d’El Periódico des del 1990 per a la secció Espectáculos, el suplement Icult i El Dominical, i va ser gerent dels multicines Verdi i de la seva distribuïdora de pel·lícules durant tres anys.

La cafeteria que hem triat és horrorosa, per què negar-ho, però engego la gravadora i aviat deixa de preocupar-me la poca estètica del lloc.   

- Quina és la primera pel·li de què en tens record?
La primera pel·li que recordo haver vist perquè m’ho vaig passar molt bé i que, a més, trobo molt adient per a la meva edat és Scaramouche. És que a mi les pel·lis de capa i espasa sempre m’han encantat! A més, el technicolor, que era un color fins a cert punt irreal, era ideal per a musicals i per a pel·lícules d’aventures perquè li donava un toc de fantasia més enllà del que la mateixa història ja t’estava explicant.

Foto: Patrícia Lainz

- Ara ja no se’n fan de pel·lícules de mosqueters....
Es fan d’una altra manera, serien els Piratas del Caribe. Perquè Los tres mosqueteros que han fet darrerament és amb efectes especials! I hi ha un zeppel·lin! És gairebé ciència ficció!

- I la teva passió pel cinema neix arran de les pel·lícules d’espadatxins?
Una de les coses que tinc guardades “como oro en paño” per a l’Adrià, el meu fill, és una col·lecció de Las joyas literarias juveniles, que són uns còmics que sortien als anys 70 i que, en 30 planes, resumien grans obres de la literatura, clàssics de la novel·la d’aventures. Era fantàstic per als nens perquè t’introduïa al món d’aquests grans clàssics i això podia donar-te peu a que, el dia de demà, volguessis llegir-te la novel·la o veure la pel·lícula. I aquest tipus d’aventures que jo llegia als còmics és el que després em trobava a les pel·lícules de capa i espasa.

Foto: Patrícia Lainz

- I la decisió de dedicar-t'hi personalment?
De fet, les circumstàncies m’hi van portar. Sempre es diu que els crítics de cinema són directors frustrats, però aquest no és el meu cas. En tot cas jo seria un actor frustrat. De petit estava al centre catòlic de Gràcia, a un agrupament escolta, i allà hi havia un grup que feia teatre i em van agafar per fer una obra. Em va agradar tant això del teatre que amb el temps vaig voler dedicar-m’hi professionalment. Aleshores em vaig apuntar a les proves d’accés de l’Institut del Teatre amb la intenció de fer la carrera professional i ser actor. Amb tanta mala sort que aquell any havien estrenat la sèrie de televisió Fama i hi va haver un boom d’inscrits a les proves, que van ser absolutament salvatges. Jo no sé si era dels millors o era dels pitjors, però em vaig sentir una mica indignat, i no perquè no m’agafessin, sinó perquè hi havia persones que, des del meu humil punt de vista, eren terribles i les van agafar. A més, jo em vaig preparar un monòleg que ja havia fet al teatre de l’obra La pau retorna a Atenes, de Rodolf Sirera, i creia que com a monòleg era potent. A més, durant els quinze dies que duraven les proves, anaves interpretant el text davant dels professors perquè hi fessin els comentaris pertinents i et corregissin, però en el meu cas no deien res. Aleshores, quan va arribar el moment i em van dir que no m’agafaven, ja estàvem a principis de setembre! Fixa’t si sóc tonto, que una companya del grup de teatre em va dir, abans de fer les proves, que ella coneixia molt a una de les professores i que si volia entrar s’oferia a parlar-li de mi, i jo li vaig dir que no, perquè no volia entrar per “enxufe” i, després de veure com funcionava tot, m’he quedat amb el dubte de si realment no vaig entrar perquè no tingués dots escèniques o no. En fi, la qüestió és que em vaig apuntar a Periodisme. Exclusivament per un motiu: era l’única carrera que tenia una assignatura de cinema. I la tenia a tercer. I jo no vaig arribar mai a fer tercer! Però vaig parlar amb el professor perquè em deixés anar d’oient a aquestes classes. A Periodisme em vaig desenganyar molt, bàsicament perquè gairebé tots els professors que donaven classes eren acadèmics que no havien trepitjat mai els mitjans.

- I vas començar a treballar de seguida...
Sí, de fet vaig anar enviant currículums des del moment en què em vaig matricular a la Facultat, i quan feia segon em van contractar a Radio Espanya (després Cadena Catalana), a esports, amb José Luís Fernández Abajo. Els horaris de feina eren complicats de compaginar amb les classes i, tot i que vaig intentar canviar de grups, no va ser possible. Aleshores vaig pensar que estudiar podria fer-ho més endavant però que la feina la tenia en aquell moment i no la volia perdre.  

Foto: Patrícia Lainz

- Quan vas fer el salt dels esports al cinema i et vas convertir en crític?
Jo crec que no et fas crític de cinema, sinó que te’n fan. No s’estudia. Un crític de cinema és una persona que ha vist moltes pel·lícules, que ha llegit molt i que té una mínima cultura de cinema. La meva teoria és que et fan crític de cinema, et posen l’etiqueta. De fet, des del primer moment jo volia que em diguessin periodista cinematogràfic, perquè a mi això de ‘criticar’ com que no m’entusiasma... El que m’agrada és parlar de cinema. I recordo perfectament la primera vegada que vaig parlar de cinema a la ràdio. Era quan s’anava a estrenar Blade Runner i el Fernandisco, que era amic meu, em va proposar d’anar a parlar de la pel·li. Pensa que estem parlant d’una època èpica en què no hi havia internet! Havies de comprar revistes estrangeres i estar molt a l’aguait de tot el que anava sortint. Fa més de vint anys que faig les pel·lis de la TV a El Periódico i recordo que, abans, cada vegada que anava a l’estranger em comprava els llibres del Leonard Maltin per tenir les fitxes de totes les pel·lis. Ara no, ara vas a l’IMDB i hi poses el títol i llestos. S’ha perdut tota la màgia, era una època molt més heroica, molt més divertida, en el fons. Jo sempre poso el mateix exemple, El acorazado Potemkin era una "virguería" de pel·lícula perquè hi havia centernars de plans en 15 minuts. Ara això és el pròleg de Dos policías rebeldes. És molt fàcil de fer.  

- I després d’aquesta estrena com a periodista cinematogràfic amb Blade Runner, què?
El primer que vaig fer més o menys fix va ser una col·laboració amb l’Albert Castillón a un programa que es deia “Los musicales de la Cadena Catalana”, d’Albert Malla, on hi fèiem, per entendre’ns, un espai de varietats.  El Castillón portava més aviat la part de “cotilleos” i jo m’encarregava de les seccions de cultura, i especialment de cinema. Aquella col·laboració va tenir un èxit brutal i ens vam passar estius i estius fent “bolos” per Catalunya. Aleshores jo tenia 22 anys, duia unes ulleres de pasta horribles i tenia un complex de lleig espantós. Però venien les noies i em demanaven autògrafs! Va ser una experiència que em va canviar veritablement la vida. I a partir d’aquí sempre he intentat fer programes de ràdio sobre cinema, que és, sense cap mena de dubte, el que més m’agrada.

- Quina és la teva pel·li preferida?
Uf... És que en són 300.000!

Foto: Patrícia Lainz

- I si una pel·li t’agrada molt, la tornes a mirar una i una altra vegada?
Sí, quan tinc temps. De fet, tinc ganes de jubilar-me perquè últimament veig tanta merda... Sempre que tinc un moment aprofito per veure les pel·lis que m’agraden. Per exemple, fa uns dies vaig recuperar la trilogia de Regreso al futuro. És que m’ho passo infinitament millor que no pas amb el que veig ara!


- Sí? Ha perdut qualitat el cinema en els darrers anys?
Sí. (Pensa) Sí, sí, sí.

- Per què?
El problema ve de dalt. Avui en dia el cinema no s’arrisca. I com que no s’arrisca... Mira, l’altre dia em van demanar que comentés el cinema que s’estrenarà al 2012. Vaig estar mirant el que vindrà i és literalment depriment. El 80% són pel·lícules amb un número al darrera, segones i terceres i quartes parts o bé remakes.

- Volen assegurar la taquilla.
Sí, i van sobre segur.

- Justament fa uns dies, el ministre José Ignacio Wert va dir que els ajuts per al cinema es reduiran dràsticament i que no podran superar els beneficis en taquilla.
El que ha passat és que hi ha hagut molts casos d’estafadors. El més recent i que ha sortit a la llum és el de l’amo del Casablanca, que agafava els extres de les pel·lícules de la distribuïdora de DVD Criterion, que són xulíssims, i en feia una pel·li que rebia les mateixes subvencions i els mateixos ajuts que qualsevol altra. Una cosa és que tu facis una pel·lícula amb tot l’amor i et surti malament, i una altra de molt diferent és estafar el personal i les administracions.  

- Quan dius que el cinema ha perdut molt et refereixes al dels EEUU?
Bàsicament al dels Estats Units però aquí tampoc et pensis,eh? Aquí el que s’està fent són, en molts casos i llevat d’algunes excepcions, capítols pilot de sèries protagonitzats per actors molt coneguts sortits de les sèries de TV. Tot és el mateix: no s’arrisca. Afortunadament, en aquest país encara queden artistes amb ganes de fer coses. Fixa’t en el Daniel Monzón. Ha fet diverses pel·lícules molt estimables, però cap d’elles havia funcionat per motius aliens a la mateixa pel·lícula: perquè no s’havia fet una bona inversió en publicitat, perquè el cartell tirava enrere, per moltes coses... Però quan va fer Celda 211, a més a més que era la millor pel·li de totes les que havia fet, es va trobar amb un patrocini de Tele5 que va apostar-hi molt fort i, entre Sálvame i Sálvame, veies a Lluís Tosar. El primer que ha de passar és que les televisions, que financen en gran part moltes pel·lícules, apostin per elles.


Foto: Patrícia Lainz

- TV3 es vanagloria d’apostar per la indústria del cinema...
Sí, però no s’ha de vendre indústria: s’han de vendre pel·lícules, pel·lícules. Ostres, si s’estrena Pa negre, doncs “matxaca” la gent perquè vagi a veure Pa negre al cinema. No després. És l’única manera que la taquilla vagi bé. Hem d’aprendre dels francesos, que quan estrenen qualsevol pel·lícula, per dolenta que sigui, com és francesa, tots els diaris obren amb això. Aquí estrenem Salvador i sembla que ens faci vergonya. Excepte un Almodóvar, un Amenábar i quatre casos concrets, no cuidem el nostre el cinema.

- Ara que s'acosta la cerimònia dels Oscars, t'atreveixes a pronosticar guanyadors?
I tant, guanyarà The artist. Sí. Estan entusiasmats. Fins i tot sembla que no se n’adonin que no és americana... I no és americana pel que et deia, ningú a EEUU tindria nassos de fer una pel·li així. A l’època del 3D, guanyarà una pel·li muda! Em sembla una ironia del destí fantàstica. The artist s’endurà l’estatueta a millor pel·lícula, i molt probablement a millor director, perquè tot i que també podria ser per a Scorsese, jo aposto per Michel Hazanavicius. Crec que l’Oscar a millor actor també serà per The artist, però podria ser per a George Clooney. I el més sorprenent que et puc dir és que el premi més cantat de la cerimònia d’aquest any sembla ser que possiblement no se l’endurà la favorita. Estem parlant de Meryl Streep i La dama de hierro, però darrerament està guanyant molts punts Viola Davis, la protagonista de Criadas y señoras. Pensa que entre d’altres coses va guanyar els premis del sindicat d’actors i tots els seus membres formen part del jurat dels Oscars. Pel que fa als secundaris, el masculí és segur que sortirà Christopher Plummer per Beginners. Has de tenir en compte que aquest home era el protagonista de Sonrisas y lágrimas, no han passat anys, eh?! La secundària serà gairebé segur per Octavia Spencer, la que fa el pastís a Criadas y señoras, i qui hagi vist la pel·li es recordarà del pastís. La pel·lícula estrangera, tot i que sempre és el premi més difícil de preveure, sembla ser que serà per La separación, una pel·lícula iraniana, perquè ha guanyat tots els premis previs. I, tot i que Chico y Rita no està mal col·locada per guanyar l’Oscar a millor pel·lícula d’animació, sembla ser que la favorita és Rango, que a mi, d’altra banda, no m’agrada gaire. De tot això que t’he dit, com a molt, m’equivocaré d’un parell.

- Ja ho sé! Que ens coneixem, Edu!
(Riem) Perquè jo les previsions les faig amb molta feina al darrera. Des que surten les nominacions vaig mirant i vaig veient com fluctuen unes i altres. Miro tota l’evolució. Fins fa dues setmanes, Meryl Streep guanyava l’Oscar segur. I ara, en canvi, hi ha dubtes. També podria passar que repuntés, tot dóna moltes voltes. Per exemple, enguany, és gairebé impossible que Glenn Close guanyi.

Foto: Patrícia Lainz

- I, dels que estan nominats, tu a qui donaries els premis?
Home, jo crec que pel que fa a millor actriu, per l’any en sí, no tant per la interpretació, li donaria a la Jessica Chastain perquè, a banda de fer-ho bé, està en tres dels grans llargmetratges de l’any: La deuda (que és una cinta poc vista però molt bona, d’espionatge), El árbol de la vida i Criadas y señoras. Tot i que reconec que Meryl Streep està brutal, brutal. I pel que fa a l’actor... el George Clooney està bé perquè canvia una mica de registre, però potser apostaria per Michael Fassbender, que és l’actor de moda d’enguany, que ha estat a Un método pel·ligroso, de David Cronenberg, i a dues o tres pel·lis més. Actualment el podem veure en cartell a Shame. Ha fet uns quants treballs i tots força correctes.

- I pel que fa a la millor pel·lícula, li donaries a The Artist?
No. Tot i que m’ho vaig passar molt bé mirant-la, eh? Em vaig divertir molt, m’ho vaig passar teta! Però trobo que és una pel·liculeta, un mix, és Cantando bajo la lluvia més Ha nacido una estrella... i no té cap tipus d’originalitat. Per mi, la favorita d’aquest any és una que ja va estar nominada l’any passat com a pel·lícula estrangera i no va guanyar: Incendios, de Denise Villeneueve. És canadenca i és la que més m’ha impressionat.

- I què té d’especial?
És una pel·li basada en una obra teatral, i jo no ho sabia perquè procuro entrar al cinema sabent-ne com menys coses millor, perquè em sorprengui. I quan vaig veure als títols de crèdit que estava basada en una obra de teatre vaig al·lucinar, no ho semblava en cap moment! Justament ara, a finals de febrer, es fa la versió teatral a Catalunya, al Romea, em sembla, amb la Clara Segura de protagonista. Jo, personalment, per la semblança física i el tipus de personatge, hi veia més la Laia Marull, però penso que la Clara Segura pot guanyar tots els premis amb aquest personatge perquè és un paper brutal i crec que, en comptes d’assemblar-se a la protagonista, la Clara pot fer una versió molt a l’estil ‘Anna Magniani’. T’explico una mica: és molt dura. Una dona es mor i quan el notari llegeix el testament als fills, que no tenien gaire bona relació amb ella, els dóna una carta per al seu pare, que ells creien que era mort, i una altra per al seu germà, i no sabien que tenien un germà. A partir d’aquí la filla se’n va al Líban i comença a investigar i a descobrir la vida de la seva mare. Com a reclam publicitari us diré que, atenció, la pel·li té el final més sorprenent que he vist al cinema des de El sexto sentido. “Ahí queda eso!”. (Riu) Però si hagués de premiar una que estigui nominada enguany, jo sense cap mena de dubte i malgrat el que digui tothom, em quedo amb El árbol de la vida.


-Per què hi ha hagut opinions tan dispars amb El árbol de la vida?
Està molt clar. Una de les coses que mou la indústria del cinema és l’avarícia. Es queixen de la pirateria però seria molt fàcil d’acabar amb tot això si no volguessin fer tots els diners el primer cap de setmana. Treure el DVD al cap d’un mes i aquesta voracitat del negoci fa que tu entris a internet i et trobis en Blue Ray pel·lis que s’estrenaran d’aquí a tres mesos. És de tontos i propi de mentalitats que només pensen en fer diners, estrenar El árbol de la vida a un Cinesa Diagonal, al costat de l’última pel·lícula de Sylvester Stallone. No! Aquest film s’ha d’exhibir única i exclusivament als Verdi, als Renoir, a aquests tipus de sales. En canvi, si la poses en un multicines, la gent veu el cartell i pensa “mira, l’última de Brad Pitt” i, és clar, es troben amb un producte que no té res a veure amb el que ells pensaven que seria la pel·lícula i s’emprenyen. Jo puc entendre que hi hagi gent que no l’entengui. No hi ha diàlegs, durant tres quarts d’hora no passa res. És una pel·li suïcida però em sembla prodigiosa i d’una bellesa extraordinària. Les altres millors de l’any, per mi són  Midnight in Paris, que em sembla un ‘divertimento’ fantàstic; Pequeñas mentiras sin importancia, que és una comèdia coral francesa de grans actors, i Melancolía, perquè malgrat que Lars von Trier sigui un imbècil rematat, és una gran pel·lícula. I de les espanyoles, Chico y Rita, que és una preciositat.


- Ara que ets pare, quina pel·li no voldràs que es perdi?
De moment està “pillat” només amb l’Shrek. Es queda hiptonitzat. El que tinc clar és que farà un màster d’Spielberg, perquè és el cinema d’aventures que jo he mamat. Jo penso que Piratas del Caribe no li arriba ni a la sola de les sabates a l’Indiana Jones. I el meu somni és dur-lo al Phenomena, que és una iniciativa fantàstica que es fa al cinema Urgell un parell de vegades al mes i que s’ha convertit en un èxit. Es tracta d’una sessió doble que comença a les 20h, on es projecten pel·lis dels 80 en versió original subtitulada, amb el “pantallón” dels Urgell, amb NODOs i coses d’aquestes, i el que tinc ganes és de portar a l’Adrià a que vegi per primera vegada, per exemple, ET i Regreso al futuro. És que seria una passada!

Foto: Patrícia Lainz

Apago la gravadora perquè fa gairebé una hora que parlem i li dic a l’Edu que ja hem acabat. “Ja està, ja no m’has de preguntar res més?”. De preguntes en podria fer centenars, però després em tocarà retallar i no sabré com fer-m’ho perquè tot em semblarà imprescindible.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada