El dia 5 d'abril de 2007, a les set i deu de la tarda, vaig saber què volia dir "per sempre".
Abans d'aquest dia, havia dit que l'Agnès i jo seríem amigues per sempre, havia promès que odiaria per sempre el nen que em feia la guitza a l'escola, havia jurat que estimaria per sempre al meu primer amor i, quan va morir la mare, estava segura que la ploraria cada nit, per sempre més.
Però jurava en va.
No vaig tenir ni la més remota idea del significat del "per sempre" fins que va néixer el meu primer fill. Ara sí que sí: per sempre seria el meu fill, passés el que passés. I també per sempre seré l'encarregada de protegir-lo, de cuidar-lo i de defensar-lo a capa i espasa. Per sempre. A ell i també als seus dos germans. Per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada