Estic prou bé, mare, de veritat. Avui he somiat que venies a casa i em preguntaves com estic. Saps que els últims mesos no han estat fàcils per a mi. Que, per sortir de la muntanya russa constant en què estava immersa, estic passant per un terratrèmol emocional que em trasbalsa i em desestabilitza. No pateixis per mi. Estic bé. Fa vint anys que no hi ets, però el teu esperit i la teva fortalesa no han deixat d'acompanyar-me. Em vas ensenyar que si caus, t'aixeques, que les ferides sempre acaben sanant i que no hi ha cap turment que duri cent anys. Que tot té solució, menys la mort, i que qui dia passa, any empeny.
Si em veus plorar, no et sàpiga greu. De tant en tant, em cal buidar el pap. Soc sensible i sentimental, les coses em commouen i em sacsegen, ja em coneixes. I saps que ara donaria mitja vida per poder amagar-me entre els teus braços i quedar-m'hi a viure uns dies. Però no estic sola, mare. Tinc un exèrcit de persones preciosíssimes al meu costat que m'estimen tant que me'n faig creus i que em recorden que per més devastadora que sigui la tempesta, al final, sempre surt el sol.
