Aquest dijous farà un any que vas marxar i, amb el cor esquinçat en mil bocins, aleshores t'escrivia això: «Ja pots descansar en pau, que t'ho tens més que merescut. I a mi i a tots els que t’estimaven ens toca aprendre a viure sense tu». Perquè estimar també vol dir deixar marxar. I tu ja havies patit prou el 2024, un "año bisiesto, año siniestro", com dèiem nosaltres, que, efectivament, va resultar ser sinistre.
Ho he fet, àvia, he embolicat i desat acuradament el teu dol a la maleta on guardo el de la mare, el de l'avi, el de la Laia, el del tiet..., els he abraçat tots i he seguit caminant. Per alleugerir el pes, us he imaginat junts, allà on sigueu, celebrant la mort, mentre jo celebrava la vida. I, quan l'enyorança s'ha fet insuportable, he tornat 20, 25, 30 i 40 anys enrere, per reviure cadascun dels records més bonics que tinc amb vosaltres. Us he somiat. Us he anomenat. Us he buscat en els àlbums de fotografies que tinc a casa. I he rigut i he plorat a parts iguals, perquè ens ho havíem passat molt bé, però quedar-me sense tu també ha significat perdre el record més viu que tenia de la mare i la relació que tenia amb tu no la pot suplir ningú.
En qualsevol cas, he après a estimar la vida sense tu, sense vosaltres, i he entès que estimar també significa deixar volar.
T'estimo, àvia, per a mi sempre seràs immortal i eterna.
Gràcies per tant, gràcies per tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada