Fa dies que tinc una bossa plena de polvorons com els que li comprava a l'àvia per Nadal, i quan la nostàlgia em pesa massa me'n menjo un. Duc la seva bata lila perquè a casa ja fa fred i em poso la crema hidratant que em va regalar abans de morir. És la manera que tinc d'anar esquivant la tristor.
Sabia que el primer Nadal sense ella se'm clavaria com un ferro rogent al pit. El seu dol s'afegeix al de la mare. Però ara no tinc cap més mare suplent que m'ajudi a omplir aquest buit.
Dono per fet que les festes estaran tenyides de gris. Que empassaré les llàgrimes com pugui, per no perdre la màgia del Nadal, i que esperaré amb ànsia l'arribada del 2025.
Ja ho deia l'àvia: año bisiesto, año siniestro. I jo recordaré el 2024 com un any molt fosc, perquè m'ha tocat enterrar tanta gent preciosa, que encara me'n faig creus.
