dimarts, 22 d’octubre de 2019

UNA LLUITA LEGÍTIMA


Fa dies que vull escriure però no trobo les paraules. És tan gros tot el que està passant que fins ara no he sabut per on començar. Avui m’hi llenço, per buidar una mica el pap, perquè necessito protestar i perquè escriure sempre ha estat la meva millor teràpia.

Hi ha milers de vídeos i fotografies que testimonien la brutalitat policial dels últims vuit dies a Catalunya. Les imatges parlen per si soles i són incontestables. No hi ha marge d’error, no hi ha dubte. Els agents dels diferents cossos “de seguretat” (ja té nassos que es facin dir així) actuen com si fossin autèntiques hienes. Els hem vist en directe a la televisió anant literalment de cacera. Rebentant la cara a la gent a tort i a dret. La llista de persones agredides brutalment aquests dies pel sol fet de manifestar-se és interminable, moltes d’elles noies joves i quan estaven pràcticament soles. Els polis són tan covards com salvatges. Només a tall d’exemple: carreguen amb ràbia contra la persona que triga un mica més que la resta a aixecar-se del terra en una concentració pacífica o apallissen i detenen un home que s’acosta a una barricada amb una galleda d’aigua per ajudar a apagar el foc.

La policia està perseguint, vexant i maltractant el nostre poble perquè és l’únic que sap fer, són màquines entrenades per fer mal. I els polítics espanyols, els que manen i el de l’oposició, menteixen cínicament en bucle per intentar amagar la gravetat dels fets que estan cometent. S’estan passant per l’arc del triomf tots els drets fonamentals i ho fan amb la impunitat d’un règim dictatorial.

Admiro profundament totes les persones que esteu als carrers a primera línia defensant la llibertat, l’amnistia i la dignitat del poble català. I pateixo, com si fóssiu un dels meus fills, per totes les que esteu sent agredides, vexades, detingudes, maltractades, encausades i engarjolades. No us ho podré agrair mai prou. No defalliu, no defallim. Seguim.

Amb la mateixa intensitat, em repugna la gent que pateix pels contenidors cremats o les llambordes arrencades, perquè un contenidor, al capdavall, es reposa i ja està, però la visió d’un ull ja no es recupera, i la dignitat de totes les persones denigrades, tampoc.

A veure si s’entén d’una vegada per totes: si la ciutadania respon amb contundència és perquè els polítics no fan la seva feina i la violència no la generen les barricades. La lluita al carrer d’aquests darrers dies és la resposta directa a la violència sense escrúpols que les forces d’ocupació busquen, provoquen i exerceixen indiscriminadament. I a aquesta violència exercida sense mesura cal afegir-hi la sentència del judici contra el procés, absolutament injusta (i insòlita, i folla, i fora de tota comprensió humana), així com la creació d’un relat que criminalitza i deshumanitza el poble català per part de tots els mitjans de comunicació espanyols posats al servei del règim, perquè això també és violència. 

No oblidem, en cap cas, que la nostra lluita és del tot legítima i que, fa dos anys, quan ens van començar a apallissar a cops de porra, a arrossegar-nos dels cabells, a llençar-nos per terra i a disparar-nos bales de goma, només volíem votar. 


 Copyright de la fotografia: Jordi Borràs

1 comentari: