dimarts, 28 de maig de 2019

SI SABÉS QUE M'HE DE MORIR DEMÀ


Si em diguessin que m’he de morir demà, no m'ho creuria.

Si m'asseguressin que és cert, em permetria un moment per enfonsar-me tan avall com calgués i, després, sense pensar-m'ho, gairebé de manera automàtica, recolliria el petit a la llar d’infants, la nena a l’escola i el gran a l’institut. De camí a buscar-los hauria plorat tot el que és possible plorar i hauria agafat tot l’aire del món per fer-los passar les millors 24 hores de les seves curtes vides.

També trucaria l’Anna. Necessitaria veure-la un parell d’hores a soles. Serien les dues hores més logístiques, més planificadores i més tranquil·litzadores per a mi. Literalment, deixaria a les seves mans tot el suport anímic, moral i sentimental dels meus pirulos. Prou que ho sé que en aquest món hi ha molta més gent disposada a mimar-los i cuidar-los. Però de mare només n’hi ha una i la personeta més propera a la figura materna a qui podrien aferrar-se en les nits de tempesta i quan el camí fa pujada seria l’Anna.

Si sabés que m’he de morir demà, no sabria com dir-ho al papa, ni a l’àvia, ni al Víctor, ni a tanta gent que m’estima. Pobres, quin pal. Potser no els ho diria.

Al Marc sí li hauria de dir. No podria estalviar-li el mal tràngol. Me l’imagino abatut i tan mort de por com jo. Li demanaria que fes el cor fort. Pels pirulos, per poder aprofitar aquestes hores de descompte amb ells.

Se m’acuden amigues imprescindibles a les que voldria abraçar, però en només 24 hores seria inviable veure-les totes. Trucaria l’Evita, en tant que germana suplent. Segur que m’arrencaria un somriure o dos.

Si sabés que m’he de morir demà, els explicaria als pirulos que ningú és imprescindible i encara menys jo. Els diria que siguin feliços i que no facin mal a consciència a ningú. Els suplicaria que sempre es facin costat entre ells i que mai es distanciïn. I els demanaria que no em plorin tant com jo he plorat la meva mare, perquè, al final, no serveix de res. Els diria que prefereixo que em recordin fent el pallasso, en els moments més divertits i esbojarrats, que n'hi ha hagut molts. I miraríem els àlbums de fotos que he anat fent cada any i rememoraríem els dies més especials i faríem crsipetes i veuríem vídeos que hem anat col·leccionant.

Si sabés que m’he de morir demà, quina merda més gran. L’únic consol que tindria és pensar que potser veig la mare allà on sigui que vas quan et mors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada