dilluns, 21 de desembre de 2015

LA DISTÀNCIA QUE SEPARA LA TEORIA DE LA PRÀCTICA

Entre la teoria i la pràctica, sovint, la distància és abismal.

Ahir al matí, mentre feinejava entretinguda amb les tasques de la llar, em vaig enfadar amb els menuts de la casa. Amb el gran perquè ell també tenia deures per a l’escola i no hi havia forma humana que es concentrés a fer-los, i amb la petita perquè s’avorria i no em deixava fer a mi, cosa que allargava encara més l’estona que hauria de dedicar a deixar la casa neta, polida i en condicions.

Em vaig enrabiar molt perquè no és la primera vegada que això succeeix i els he explicat reiteradament que, com abans acabi jo, millor per a tots. En el cas de la nena, ahir podíem haver fet mil coses juntes, i en el cas del nen, un cop alliberada jo, l'hauria pogut ajudar a ell a enllestir de pressa. Malauradament, com a conseqüència de les nombroses interrupcions per part de tots dos, que anaven acompanyades d’una reguitzell de retrets per part meva, quan vaig acabar amb la neteja general ja era l’hora de dinar i el matí festiu s’havia esvaït.

A la tarda, en un exercici d'anàlisi per entendre què havia succeït, vaig concloure que entre la teoria i la pràctica hi ha una distància abismal. No només perquè em consta que els meus fills se saben la teoria a la perfecció (encara que ahir van ser incapaços de posar-la en pràctica), sinó, sobretot, per la meva desafortunada reacció. Jo també sé com he de comunicar-me amb ells positivament, de quina manera dir les coses perquè s’entenguin bé i, no obstant, tampoc no ho vaig saber fer. He parlat moltes vegades amb especialistes, m’he deixat assessorar, he llegit articles i llibres d’experts d’arreu, fins i tot he fet un curs de comunicació familiar positiva! Tanmateix, tot i saber què funciona i què no, la situació em va desbordar i no vaig ser capaç de posar en pràctica la teoria que tinc ben apresa.

Em vaig bloquejar, vaig entrar en una espiral de la que no sabia com sortir-me'n i, com era d'esperar, allò va acabar com el Rosari de l’Aurora. Estava tan disgustada amb ells i tan decebuda perquè perdríem tot el matí, que no vaig aconseguir comunicar-m'hi com cal. Em va saber greu. De fet, encara me'n sap i, fruit d'aquest neguit, escric aquest post.

Però de tot se n'aprèn i l'experiència és un grau, oi? Segur que, la propera vegada, tant ells com jo mateixa serem capaços de fer-ho millor. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada