dimarts, 11 de desembre de 2012

L'ABSÈNCIA

Han passat 2 anys des que vas marxar, Laia.
Es diu aviat, oi? Tanmateix, els 730 dies que han transcorregut no m'han semblat pas pocs.
És el que succeeix amb les persones que t'estimes de veritat: la seva absència dol, fereix, molesta... I sempre es fa llarga i feixuga.

Avui volia donar-te les gràcies.
Sí.
Necessito que sàpigues que, tant quan hi vas ser, com des que no hi ets, m'has ensenyat a valorar cada petit instant com si fos l'únic. M'has fet adonar del que realment importa. M'has fet distingir el que és necessari del que és superflu, el que és imprescindible del que és banal, el que és valuós del que és insignificant.

La teva absència continua punyint-me, és cert, però he sabut donar-li la volta. He hagut d'aprendre a fer-ho. Ara procuro recordar les grans estones viscudes i els moments que ja s'han esvaït en el temps però no en la meva memòria, i somric.
Quan em passen coses meravelloses miro amunt, com buscant-te entre els estels.
Et busco a tu i també cerco la mare.
Ho faig quan algun neguit s'apodera de mi. Us busco perquè, d'alguna manera, m'ajudeu quan he de prendre grans decisions.

Ja fa 2 anys que vas marxar però, en tots i cadascun d'aquests 730 dies, t'he sentit molt a la vora.
Gràcies.

4 comentaris:

  1. Hi ha buidors que no s'omplen mai, només aprenem a conviure-hi
    @AlbertMaj

    ResponElimina
  2. Què bonic, Pati... Gracias por escrbir cosas tan bonitas. Te quiero mucho

    ResponElimina
  3. Diuen que les persones mai moren si les tens presents en el teu cor i sentimemts. I tu m'ho demostres amb aquest escrit tan bonic. Ets genial.
    Montsegalà

    ResponElimina
  4. Una absència molt present... Bravo!

    ResponElimina