UNA ÀNIMA EN PENA

Dimecres em vaig llevar amb el peu esquerre i vaig fer morros durant tot el matí. Qualsevol cosa era motiu de queixa, tot em semblava malament, absolutament res m’estava bé. Que si ja n’hi ha prou que em tornin a abaixar el sou i em treguin dies de permís, que si al metro hi fa tant fred que em fa venir mal de coll, que si encara falten massa dies perquè arribin les vacances, que si amb aquesta calor les criatures estan insuportables, que si els polítics d’aquests país no fan la feina ben feta, que si els votants potser ens ho hauríem de fer mirar…Va ser un no parar de renegar continu.

Però hi va haver un punt d’inflexió que va capgirar la jornada.

Al migdia, quan anava cap a casa, des de l’autobús, vaig veure una dona asseguda en un banc. Devia tenir a la vora de cinquanta anys i duia un monyo que li recollia amb polidesa la cabellera castanya. La mà dreta li subjectava el rostre, lleugerament inclinat cap avall, estava immòbil i tenia els ulls tancats. Duia molta roba posada, massa, perquè el fullatge de l’arbre que li feia ombra deixava escolar nombrosos rajos del sol i havia de tenir calor. A costat i costat de les seves cames s'arrengleraven més de mitja dotzena de bosses grans plenes a vessar i meticulosament col·locades a tocar d’ella.  

No vaig poder evitar mirar-la durant tota l’estona que l’autobús va estar parat davant d’aquell banc. No podia deixar d’observar aquella dona que, encara no sé perquè, no tenia més casa que un banc de fusta de la Gran Via ni més ocupació que abaixar el rostre i aclucar els ulls, suposo que per no veure la crua realitat que li estava tocant viure.

L’autobús es va posar en marxa i, a mesura que s’allunyava de la dona, aquella ànima en pena s’anava fent petita i el meu sentiment d’impotència creixia més i més per moments. Aquest món no hauria de permetre segons quines coses. El dret a tenir una llar hauria d’estar garantit. Hauria de ser inherent a la condició humana!

Vaig adonar-me de la immensa sort que tinc i em vaig maleir per haver estat rondinant tot el matí per banalitats absurdes.

DEMANA UN DESIG I BUFA!

Avui he celebrat, per avançat, el meu aniversari. Ho he fet en petit comitè. Amb la persona que és amb mi, incondicionalment, des del precís instant en què ens van gestar els nostres pares i que cada dia 2 d'agost té exactament el mateix motiu de celebració que jo. Tenir una germana bessona converteix el natalici en doblement especial. L'apuntes a l'agenda i hi poses aniversari de l'Annushkita (i meu!), com si pogués oblidar-me'n! Fer anys a l'estiu té coses bones, però també en té de dolentes: no sempre tens la família i els amics a la vora. Per aquest motiu, la trobada era avui.

La meva il·lusió per fer anys, malgrat vagi passant el temps, és la mateixa de quan era menuda. Sento aquells nervis a la panxa, aquell pessigolleig que m'acompanya els dies previs i, sobretot, el dia abans quan està a punt d'arribar la mitjanit.
No he entès mai que les persones s'entristeixin o s'enfadin quan toca bufar les espelmes. No hi ha res millor que anar sumant anys. El problema seria no poder-ho fer! Però encara hi ha una cosa que em fa més gràcia: les persones que se'n resten. És ridícul! Qui prefereix retrocedir en comptes d'avançar? És incongruent.
Com que a mi l'aniversari sí m'agrada, procuro festejar-lo tant com puc.
Avui amb l'Anna hem dinat, el mateix dia 2 soparé amb el meu home i bufaré les espelmes amb l'ajuda dels meus petits tresors, i abans de vacances hauré commemorat l'assenyalada data amb els amics: que si un cafè, que si un berenar, que si us convido a casa a fer un pica-pica...
És l'excusa ideal per trobar-te amb les persones que no tens facilitat de veure durant la resta de l'any. I és un dia per contestar trucades, llegir centenars missatges a FB, rebre els WhatsApps de tots els amics, i que et cusin a Tweets els coneguts i saludats.
L'aniversari és el "teu" dia. I et recorda que fa "x" anys vas respirar per primera vegada, que vas obrir els ulls i vas iniciar el camí que t'ha dut fins on ets.

NUVIS ALS SETANTA ANYS

Un vespre de fa un parell de setmanes, esperava l'autobús per tornar a casa amb els meus fills. A la parada, vam coincidir amb una parella d'enamorats que, de seguida, van captivar la meva atenció.
Ella, d'uns setanta i pocs, era menuda i eixerida. Duia una faldilla estampada de flors i una brusa de seda de color salmó.Visiblement presumida, calçava sandàlies de taló i emanava elegància pels quatre costats.
Ell, més a la vora dels vuitanta, era alt i ben plantat, d'aquells homes que han fet furor durant la seva joventut i que conserven l'atractiu intacte. Portava una camisa blanca de lli i uns pantalons de cotó de color crema.
La connexió entre ells era tan evident que fins i tot em va sorprendre. L'estimació que sentien l'un per l'altre es feia palesa amb l'intercanvi constant de mirades còmplices. Es regalaven un somriure rere l'altre, ell li passava la mà per l'espatlla i li feia bromes i ella es deixava acaronar i l'observava embadalida.
Amb un simple cop d'ull, s'intuïa el respecte i l'admiració que es professaven. L'amor que els unia es respirava en l'ambient, com volent encomanar tot aquell afecte i tendresa a la resta de mortals que érem allà.

¿Com haurien aconseguit mantenir aquella espurna d'il·lusió més pròpia d'un festeig adolescent que no pas d'una relació d'anys, ja consolidada?
¿Què ho feia que continuessin agafant-se les mans amb la delicadesa d'un primer amor?
Hi havia tanta química entre aquelles dues persones, que vaig maleïr totes les vegades que algú m'ha dit que l'amor etern no existeix.

I mentre jo pensava en tot això, va arribar l'autobús.
Es van fer un petó als llavis.
- Adéu... −va dir ella una mica ensopida.
- Adéu, bonica, ara et truco. Bé, com sempre, abans d'anar a dormir. −va respondre ell.
Es van fer un altre petó, més llarg. Ell li agafava el rostre amb totes dues mans.
L'autobús esperava. Es van separar. Ella va pujar i de seguida es va girar cap a ell. Es van dir adéu amb la mà.

Em vaig quedar parada... Em va sobtar que no visquessin junts!
Com podien suportar no despertar-se l'un al costat de l'altre cada matí?
Com podien renunciar a besar-se cada nit?
... Seria aquest el secret del seu èxit?

I pensant en tot això, vaig recordar-me de la primera cosa que em va dir el meu marit just després de casar-nos: "tu i jo serem nuvis tota la vida".

VIURE EN HARMONIA

Devia tenir cinc o sis anys quan el meu oncle es va comprar una samarreta que hi deia: Sans la musique, la vie serait une erreur. Li vaig preguntar què volia dir. Em va traduir la frase al català. Aleshores, petita com era, ni tant sols sabia que la cita era de Friedrich W. Nietzsche, i tampoc no vaig acabar de comprendre el significat ple de la sentència en qüestió.

Amb el temps, però, m'he adonat que la música ens acompanya permanentment. Que cada moment crucial de les nostres vides el podem vincular a una cançó, que cada triomf assolit té una melodia concreta i que cada tragèdia plorada té la seva pròpia banda sonora.
La música magnifica les passions, cura les ferides i alleugereix els mals de cap. A més, és absolutament internacional. Tant hi fa que vagi acompanyada de lletra i que aquesta estigui escrita en un idioma que no és el teu, la  taral·larejaràs igualment.
Com Nietzsche, d'altres artistes i filòsofs s'han desfet en elogis envers la música: el compositor Franz Liszt assegurava que, "en realitat, ve a ser com el cor de la vida"; Ludwig van Beethoven afirmava que la música constituïa "una revelació més alta que cap filosofia", i segons Hegel "seria el llenguatge de la filosofia si poguéssim pensar amb les oïdes en comptes de fer-ho amb paraules".
Sigui com sigui, la vida seria impensable sense música. Imagineu una pel·lícula o un espot de publicitat sense banda sonora? Concebríeu una història d'amor sense melodia?
Recordo que la meva mare, a casa, sempre cantava mentre feinejava. Jo també ho faig. Quan sóc a casa canto mentre cuino, mentre planxo, mentre endreço, i... sí, a la dutxa també! I quan sóc al carrer, si vaig sola, acostumo a escoltar música. Perquè m'encanta, em fa vibrar, treu el millor de mi i em fa viure en harmonia.
Realment, sense la música, la vida seria un error!

ELS IMPRESCINDIBLES

Tots en tenim algun, d'imprescindible.
Si ets afortunat, la vida te'n regalarà més d'un.
Si ets desgraciat, en el pitjor dels casos, no t'adonaràs que els tenies fins que els hagis perdut.
Però aquest vespre no permetré que el pessimisme envaeixi aquest espai. Avui em referiré als imprescindibles amb nom i cognoms. A aquells éssers, sense els quals, ja no concebríem la nostra existència.
Els teus imprescindibles no necessiten que els expliquis que estàs amoïnat perquè, només de sentir el to del teu "hola" quan despenges el telèfon, són capaços d'endevinar-te l'estat d'ànim. Perquè només mirant-te als ulls saben si has assolit l'èxit o hi ha algun neguit que et crema a les entranyes, per insignificant que sigui.
Es commouen amb el teu dolor i s'emocionen pel teu goig.
S'encomanen tant del teu entusiasme, que les teves victòries els fan més il·lusió i tot que les pròpies!
S'afligeixen tant amb el teu dolor, que el turment és, fins i tot, major per a ells que no pas per a tu.
Saben el que et fereix i el que et violenta. Coneixen bé els teus gustos i les teves manies. T'intueixen el pensament i troben les paraules justes en el moment adequat.
A més, no et cal ni avisar-los quan els necessites... Perquè, senzillament, hi són: pacients, amatents, perennes. Disposats eternament a fer-te somriure.

Tenir a la vora els teus imprescindibles equival a ser feliç. Però esdevenir tu l'imprescindible d'algú i poder ser-hi, sempre, és infinitament millor. ;-)

LA VELOCITAT DEL TEMPS

Hi ha minuts que es fan eterns i hores que passen volant.
Hi ha instants que no s'acaben mai, i dies sencers que s'escapen fugaços i ni te n'adones que hagin passat.
La culpa la té la famosa la relativitat del temps.
Tots els dies tenes vint-i-quatre hores. Cada hora té exactament seixanta minuts. I cada minut té seixanta segons, ni un més, ni un menys.
Encara que, ara, en escriure segons, adverteixo la polisèmia d'aquest mot. Segons la situació en què et trobis, els segons tindran una durada o una altra. És cert, els segons, segons com, es poden dilatar o constrènyer!
Sembla lògic.
Però, per més raonable que sigui, no deixa de ser un problema.
Perquè, precisament quan ets més feliç i més estona voldries tenir per a gaudir d'aquell moment fantàstic, és quan el pas del temps agafa velocitats lumíniques i fuig, s'evapora, s'escapoleix.
Quantes vegades no hem desitjat aturar el temps?
Quants instants no hauríem volgut congelar?
Quants moments especials no voldríem perllongar?
Hi ha somriures que necessitem eternitzar, hi ha mirades que no volem oblidar, hi ha estones compartides que no som capaços de deixar escapar, hi ha paraules que ens delim per sentir una i una altra vegada, que anhelem fixar en el temps i en l'espai, com si el pas dels anys no pogués esborrar-les.

QUÈ ES DIU?

Recordo que, quan el meu fill tenia un any i mig i l'obsequiaven amb alguna cosa, a la meva pregunta "què es diu?", ell responia irònicament "més?".
La gent reia, perquè era molt menut però, tanmateix, tan espavilat! I jo el corregia una i una altra vegada, incansablement: "no, no es diu més, has de dir gràcies". Ell somreia, jo també. De fet, el seu somriure encomanadís ja era una forma de mostrar l'agraïment que sentia.
La veritat és que dono un valor immens a la gratitud. Crec que és una d'aquelles virtuts que haurien de tenir totes les persones. Almenys les que vulguin interactuar amb mi. M'agrada la gent agraïda i jo sempre he procurat ser-ho.

I no em refereixo a dir un gràcies forçat perquè toca, ni a pronunciar un gràcies mecànic només perquè quedi bé, ni tampoc al fet de deixar anar un gràcies d'ofici, sovint renegat.
Parlo de saber apreciar tot allò que et ve donat, de valorar els petits gestos que els altres puguin tenir amb tu i de reconèixer els mèrits aliens.
Em refereixo a ser conscient que cadascun de nosaltres, individualment, sense l'ajuda de la resta de mortals que comparteixen espai i temps en el nostre pas per aquest món, seríem ben poca cosa.
És una qüestió d'actitud i no de forma. És una filosofia de vida. És una manera d'entendre el món.

Avui dec haver donat les gràcies de l'ordre de trenta vegades, i abans d'anar a dormir encara ho faré un cop més: A TU, gràcies per ser-hi, per llegir-me, per seguir-me. GRÀCIES!