LA VELOCITAT DEL TEMPS

Hi ha minuts que es fan eterns i hores que passen volant.
Hi ha instants que no s'acaben mai, i dies sencers que s'escapen fugaços i ni te n'adones que hagin passat.
La culpa la té la famosa la relativitat del temps.
Tots els dies tenes vint-i-quatre hores. Cada hora té exactament seixanta minuts. I cada minut té seixanta segons, ni un més, ni un menys.
Encara que, ara, en escriure segons, adverteixo la polisèmia d'aquest mot. Segons la situació en què et trobis, els segons tindran una durada o una altra. És cert, els segons, segons com, es poden dilatar o constrènyer!
Sembla lògic.
Però, per més raonable que sigui, no deixa de ser un problema.
Perquè, precisament quan ets més feliç i més estona voldries tenir per a gaudir d'aquell moment fantàstic, és quan el pas del temps agafa velocitats lumíniques i fuig, s'evapora, s'escapoleix.
Quantes vegades no hem desitjat aturar el temps?
Quants instants no hauríem volgut congelar?
Quants moments especials no voldríem perllongar?
Hi ha somriures que necessitem eternitzar, hi ha mirades que no volem oblidar, hi ha estones compartides que no som capaços de deixar escapar, hi ha paraules que ens delim per sentir una i una altra vegada, que anhelem fixar en el temps i en l'espai, com si el pas dels anys no pogués esborrar-les.