Amb el temps, però, m'he adonat que la música ens acompanya permanentment. Que cada moment crucial de les nostres vides el podem vincular a una cançó, que cada triomf assolit té una melodia concreta i que cada tragèdia plorada té la seva pròpia banda sonora.
La música magnifica les passions, cura les ferides i alleugereix els mals de cap. A més, és absolutament internacional. Tant hi fa que vagi acompanyada de lletra i que aquesta estigui escrita en un idioma que no és el teu, la taral·larejaràs igualment.
Com Nietzsche, d'altres artistes i filòsofs s'han desfet en elogis envers la música: el compositor Franz Liszt assegurava que, "en realitat, ve a ser com el cor de la vida"; Ludwig van Beethoven afirmava que la música constituïa "una revelació més alta que cap filosofia", i segons Hegel "seria el llenguatge de la filosofia si poguéssim pensar amb les oïdes en comptes de fer-ho amb paraules".
Sigui com sigui, la vida seria impensable sense música. Imagineu una pel·lícula o un espot de publicitat sense banda sonora? Concebríeu una història d'amor sense melodia?
Recordo que la meva mare, a casa, sempre cantava mentre feinejava. Jo també ho faig. Quan sóc a casa canto mentre cuino, mentre planxo, mentre endreço, i... sí, a la dutxa també! I quan sóc al carrer, si vaig sola, acostumo a escoltar música. Perquè m'encanta, em fa vibrar, treu el millor de mi i em fa viure en harmonia.
Realment, sense la música, la vida seria un error!
