Com a conseqüència del doblet d’aquest petit malson, més
enllà de la putada que suposa passar pel mateix dolor per segona vegada, he constatat
algunes qüestions esperançadores, com per exemple que quan coneixes el procés i
saps el final de la història tot és més fàcil. La por a allò desconegut pesa la
primera vegada. A la segona, en canvi, ja saps quin pa s’hi dóna i la confiança
augmenta, de manera que resulta més senzill fer-hi front amb la serenor que
requereixen tots els drames.
Ara entenc tot allò que m’explicaves, mama: que “l’experiència és un grau” i que “més sap el diable per
vell que no pas per diable”. S’acosta El
temut 1 de setembre i imagino què passaria si el dijous pels volts del migdia, tal i com
va passar fa tants anys, em truquessin a la feina per donar-me la pitjor
notícia del món.
A jutjar per la recent experiència, m’atreviria a dir que
seria millor –i perdoneu-me la frivolitat de qualificar de “millor” la mort d’algú–.
En qualsevol cas, seria diferent. Segur que no preguntaria a una bona amiga si algun
dia seré capaç de tornar a somriure, perquè ara sé que sí es pot. No m’emprenyaria
amb la resta de mortals per seguir amb les seves vides com si res, perquè he
entès que el món segueix rodant malgrat les particulars tragèdies de cadascú.
No ploraria amargament durant tantes nits i no em maleiria els ossos per no
haver estat amb tu en aquell últim sospir.
No ho faria perquè ara sé que no ha servit de res.
Saps què és el que sí faria? Un esforç sobrehumà per
acomplir un dels desitjos que sempre havies manifestat: “el día que me muera quiero
que hagáis una fiesta y os emborrachéis todos a mi salud”.
Aleshores no en vaig tenir ganes. Ni tampoc l’energia o la valentia
suficient.
Ara sí ho faria. Ho faria per tu.