El mes de juny és sempre complicat. El festival de final de curs dels nens es converteix en una petita apocalipsi perquè a l'escola tenen per costum disfressar-los de coses molt estranyes amb roba, calçat i complements dels colors que no estan mai de moda i no trobes enlloc. A més, cal comprar velcro adhesiu, cinta de doble cara, goma eva, feltre i qui sap què més per elaborar la disfressa en qüestió a partir d'unes instruccions que no són mai clares i que susciten controvèrsia al xat grupal de whatsapp de les mares (de les mares, sí, perquè els pares són més llestos i se'n desentenen). Saps que l'aventura acabarà amb una odissea per totes les botigues del barri, un parell de tardes de manualitats i la sensació que la disfressa no ha quedat prou bé.
A això cal sumar-li la cerca d'un casal d'estiu que agradi a totes les criatures de la casa –perquè el do de la ubiqüitat encara no el tens– i que puguis pagar tu, és clar. Per si fos poc, també per aquestes dates, t'afanyes a fer totes gestions relacionades amb la possible escapada a la muntanya que necessites, ni que sigui d'una setmana. Has de decidir les dates ja, consensuar la destinació i buscar l'allotjament, com a mínim, si no vols quedar-te a casa tot l'agost.
A més, al juny celebren els anys la menudeta de la casa i l'home de la teva vida. Decideixes muntar la festa més bonica del món per la nena, escriure-li una postal gegant plena de cors de colors, i dediques hores i hores a pensar un regal que la fascini. Per a ell, t'assegures que el Dia D podràs dur-li l'esmorzar al llit i dedicar-li la tarda sencera, i t'inventes una sortida de cap de setmana sense nens i amb tots els ingredients per a fer-lo feliç.
El mes de juny avança i no encara no tens cap regal ni has organitzat res perquè, per si no en tenies prou, hi has afegit un extra: el curs d'escriure per pensar de l'Eva Piquer, aquesta comunicadora de petites-grans coses que capitaneja la revista Catorze i que et té el cor robat. Encara queden places lliures. O ara o mai, penses el dia que veus l'anunci al seu Facebook. I resulta que sí, que segurament era el pitjor mes que podies triar per a fer-lo, sobretot per la manca de temps i per d'altres complicacions que no venen al cas. Però hi vas el primer dia i t'enamores del curs i dels textos de tots. Rius i plores fent els deures. Penses per escriure i escrius per pensar. I repenses cada paraula que escrius i que saps que llegiràs davant d'un grup de lletraferits que estan tan motivats com tu. I, quan l'acabes, t'adones que és gràcies al curs que recordaràs aquest juny.
divendres, 17 de juny del 2016
dissabte, 11 de juny del 2016
MAI MÉS
Es va despertar de cop. El llit estava desfet. Ella, completament nua. No recordava res del que havia passat la nit anterior. No era capaç de teixir cap record raonable a partir dels bocins fugaços i inconnexes que la bombardejaven sense control. En un intent fallit de recuperar la memòria, va tancar fort els ulls. Quan els va obrir, tot seguia igual i els llençols continuaven tan rebregats com ella.
Una ampolla de vi. Molts petons. Luxúria. Una discussió absurda. Una vetllada que s’enfonsava per moments i un cop de porta que posava punt i final a una història d’amor tan bonica com punyent.
«No m’estimis tant, i estima’m millor», havia dit ell just abans de marxar.
Tenia mal de cap i se sentia sola. Més sola que mai. Tan buida, tan avall i tan insignificant que era incapaç de moure’s. Va maleir el dia en què se’n va enamorar. Va detestar la química que els unia i va renegar d'aquella estranya passió malaltissa que sentia per ell. Aleshores va sentir les claus al pany.
«Perdona’m», va dir ell des del llindar de la porta.
«No marxis més. No seré aquí la propera vegada».
Una ampolla de vi. Molts petons. Luxúria. Una discussió absurda. Una vetllada que s’enfonsava per moments i un cop de porta que posava punt i final a una història d’amor tan bonica com punyent.
«No m’estimis tant, i estima’m millor», havia dit ell just abans de marxar.
Tenia mal de cap i se sentia sola. Més sola que mai. Tan buida, tan avall i tan insignificant que era incapaç de moure’s. Va maleir el dia en què se’n va enamorar. Va detestar la química que els unia i va renegar d'aquella estranya passió malaltissa que sentia per ell. Aleshores va sentir les claus al pany.
«Perdona’m», va dir ell des del llindar de la porta.
«No marxis més. No seré aquí la propera vegada».
Etiquetes de comentaris:
amor,
discussió,
passió,
relat breu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)