La gent reia, perquè era molt menut però, tanmateix, tan espavilat! I jo el corregia una i una altra vegada, incansablement: "no, no es diu més, has de dir gràcies". Ell somreia, jo també. De fet, el seu somriure encomanadís ja era una forma de mostrar l'agraïment que sentia.
La veritat és que dono un valor immens a la gratitud. Crec que és una d'aquelles virtuts que haurien de tenir totes les persones. Almenys les que vulguin interactuar amb mi. M'agrada la gent agraïda i jo sempre he procurat ser-ho.
Parlo de saber apreciar tot allò que et ve donat, de valorar els petits gestos que els altres puguin tenir amb tu i de reconèixer els mèrits aliens.
Em refereixo a ser conscient que cadascun de nosaltres, individualment, sense l'ajuda de la resta de mortals que comparteixen espai i temps en el nostre pas per aquest món, seríem ben poca cosa.
És una qüestió d'actitud i no de forma. És una filosofia de vida. És una manera d'entendre el món.
Avui dec haver donat les gràcies de l'ordre de trenta vegades, i abans d'anar a dormir encara ho faré un cop més: A TU, gràcies per ser-hi, per llegir-me, per seguir-me. GRÀCIES!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada